Feeds:
Entrades
Comentaris

L’escriptora mexicana Rosario Castellano citava amb ironia: “Mujer que sabe latín, no tiene marido ni buen fin”, refrany que havia après de la seva àvia. Quan fa uns dies em van preguntar sobre quin canvi va representar per a la dona la Constitució del 1978, vaig pensar en moltes coses, però sobretot en l’educació, i em va venir al cap aquesta dita.

Sempre he mantingut que la gran diferència entre homes i dones fins fa poques dècades és que mentre que els homes sempre han format part de l’esfera pública, les dones pertanyíem a l’àmbit privat. Tant era si teníem estudis o no, si érem artistes o escriptores, filòsofes o historiadores. Aquesta era la realitat lligada a la condició femenina, fins i tot durant la Revolució Francesa, en què la conquesta dels drets dels ciutadans es referien “als de l’home” i no als del conjunt de la ciutadania.

Fins al segle XX, les dones cultes es consideraven antinaturals i poc femenines, i es pensava que la seva dedicació a altres esferes de la vida els impedia d’atendre les seves famílies com els pertocava. En l’àmbit científic, se sostenia que el cervell femení era diferent del dels homes; en aquest sentit, no tenen pèrdua les afirmacions que va fer al 1879 el físic i sociòleg Gustave Le Bon, que sostenia que el cervell de les dones s’assemblava més al dels goril·les que al dels homes, i per tant era inferior en intel·ligència.

A Espanya convé recordar, especialment per a qui no va viure el franquisme, que el sol fet de ser dones ens privava d’una pila de drets: teníem prohibit obrir un compte corrent o treballar sense permís del marit o emancipar-nos sense autorització paterna, però tampoc no podíem accedir a certes professions com la de jutge, notària o registradora de la propietat. Ni tan sols podíem dirigir una oficina bancària.

Mai no he sentit de ningú dir que la Constitució va néixer “òrfena de mare”, per bé que certament cap dona va participar en la seva redacció

En aquella Espanya retrògrada estava penalment castigat el consum, la venda o la publicitat de qualsevol mètode anticonceptiu, i l’home podia eludir el càstig per agressió sexual, inclosa la violació, si obtenia el perdó de la víctima o si se l’enduia a l’altar… Per no parlar de l’adulteri, penat per a la dona a les primeres de canvi i eximit en el cas de l’home si aquest es comprometia a l’amistançament (un concubinatge encobert, vaja).

Aquesta és la situació que vam heretar quan va morir Franco, de manera que fa 40 anys el feminisme no tan sols no estava de moda, sinó que ni tan sols estava ben vist. És cert que el Maig del 68 va marcar tota una generació d’estudiants, però a l’Espanya d’aleshores, on qualsevol avenç arribava amb retard, la “revolució sexual” va coincidir amb la Transició. Aquest canvi profund no només suposava la reivindicació de la igualtat de gènere, una sexualitat lliure o el control de la natalitat, sinó que també va suposar una contestació social i política.

El 1978 la Constitució va ser concebuda amb la norma bàsica del consens, per la qual cosa es va mirar d’aglutinar la diversitat; però sempre es parla dels “pares de la Constitució” amb absoluta normalitat. És més, mai no he sentit a ningú dir que la Constitució va néixer “òrfena de mare”, per bé que certament cap dona va participar en la seva redacció. Esclar que això va ser així no perquè no hi hagués dones competents per fer-ho, sinó perquè aleshores no s’hi comptava. Amb prou feines tampoc recordem els noms d’algunes de les dones que van ser a les Corts Constituents. El seu paper, com ja he dit, seguia prevalent en l’esfera privada, no en la pública.

La igualtat davant la llei sense cap discriminació, o la dels cònjuges, la protecció dels poders públics a les mares sense que n’importés l’estat civil o la igualtat dels fills independentment de la seva filiació, van suposar sens dubte grans avenços, però l’efectivitat real d’aquests drets van trigar molt més a arribar, així com les lleis que els desenvolupaven. La cultura i la mateixa societat s’hi resistien. Per posar tan sols un exemple, al llarg de la meva vida he ocupat algun càrrec públic, així que en més d’una ocasió he començat les meves intervencions dient que era “una dona pública”, amb la intenció de posar de manifest fins a quin punt el mateix llenguatge era discriminatori. Mentre que es considera un home públic aquell que té influència i presència en la vida social, una dona pública s’equiparava amb una prostituta. Encara avui, tant la RAE com l’IEC mantenen aquesta accepció als seus diccionaris.

Però del que amb prou feines es parla és del preu de l’emancipació que moltes dones van (vam) haver de pagar tant en el terreny personal com en el professional. I el pitjor de tot és que ni tan sols érem plenament conscients del que estava passant, acceptàvem certes coses com a naturals. Ens vam arribar a creure allò que havíem de ser superdones, i no sabíem la trampa que amagava aquest model. És a dir, volíem arribar a tot però vivíem amb un sentiment de culpa permanent, especialment amb els fills i les filles.

D’entre els canvis associats al retorn a la democràcia per a les dones m’agradaria destacar el de l’educació superior, que va ser clau. El 1914 les dones representaven l’1% de la població universitària; el 1928, el 5%; durant els anys de la Segona República es va passar a un espectacular 20%; però durant el franquisme i fins al 1960 es va retrocedir fins a un lamentable 3%. Les dues dècades posteriors van suposar el gir més important en aquest àmbit, ja que el 1980 la presència de les dones a la universitat va assolir el 40% i des d’aleshores el percentatge no ha parat de créixer, fins al 56% actual.

Ara, l’assignatura pendent és que aquest resultat també es traslladi a l’esfera familiar, social i laboral, que no és poca cosa. En tot cas, actualment hi ha un canvi de paradigma essencial, i és que les dones hem perdut la por. Avui som molt més sensibles a les desigualtats, més proclius a denunciar-les i, sobretot, hem après a organitzar-nos. En aquest sentit, el moviment #MeToo, nascut a les xarxes socials fa tan sols un any, i els que l’han succeït simbolitzen una “sortida de l’armari” de les dones disposades a fer-se escoltar i a deixar de patir injustícies pel sol fet de ser dones.

Anuncis

No era la meva intenció començar d’aquesta manera, però no puc obviar que s’entén que la ciutadania, a poc a poc, estigui perdent la confiança en les institucions, cosa que em sembla com a mínim perillosa.

En pocs dies hem tingut el penós assumpte del pagament de l’impost de les hipoteques. D’entrada diria que les diferents interpretacions de les lleis no és el que crea més seguretat jurídica, sobretot si és en termes de blanc o negre. La ciutadania ha estat la principal perjudicada per la crisi i en molts casos encara ara l’arrossega, així que la notícia que el Tribunal Suprem havia dictaminat que la factura de l’impost hipotecari fos assumida per la banca va ser lògicament ben rebuda. La decisió va durar ben poc, vint dies per ser exactes. Després de dos dies de discussió i una ajustada votació, el ple de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem va acordar tornar a la casella de sortida, és a dir, que l’impost de les hipoteques el continuï pagant el client, com ha estat fent fins ara. Durant dos dies, 28 magistrats de màxima categoria han estat debatent la qüestió i l’han acabat deixant exactament com estava, i val més que no comptem el preu de les hores que hi han dedicat… Però aquesta resolució tampoc no ha tingut gaire recorregut, ja que en menys de 48 hores el president Sánchez va anunciar l’aprovació d’un decret llei perquè d’ara en endavant sigui la banca qui pagui l’esmentat impost. És a dir, ha esmenat la plana al Suprem, cosa que, com ha comentat algun periodista, sembla quasi un desacatament. I en tot cas, si el president ho veia d’aquesta manera, per què no ho va fer de bon principi? Tot plegat es fa difícil d’entendre.

No he pogut evitar esmentar aquesta qüestió que ha aixecat, no sense motiu, molta polseguera, però de fet em voldria centrar en les penes i en la frivolitat amb què de vegades es tracta la durada de les estades a la presó. Fa uns anys vam fer un estudi sobre l’efecte de les llargues condemnes en diversos països europeus. D’entrada ja es feia difícil definir què s’entenia per “llarga condemna”, ja que els països nòrdics les consideren com a tals a partir dels cinc anys d’internament, mentre que Espanya i Turquia ho fan amb deu i quinze anys, respectivament. En qualsevol cas, una de les conclusions d’aquest estudi va ser que una privació de llibertat durant més de deu anys destrueix la persona.

Una privació de llibertat durant més de deu anys destrueix la persona

Així que llegint amb deteniment l’escrit de l’acusació de la Fiscalia del dia 3 de novembre per als líders independentistes que estan en presó preventiva, un cop més em sorprenia la duresa amb què s’anunciaven algunes de les penes.

Oriol Junqueras no trigarà gaire a fer 50 anys i la Fiscalia n’hi demana 25 d’internament; si això es complís, sortiria de la presó amb 75 anys, s’hauria perdut tota la infància i la joventut dels seus fills i qui sap si ja seria avi. Jordi Cuixart, per al qual es demanen 17 anys de presó, tampoc podria tenir cura del seu fill petit, i Carme Forcadell no podria acompanyar la seva mare de 91 anys en l’últim tram de la seva vida. No cal que continuï la llista: per a tots els encausats es demanen tal quantitat d’anys de privació de llibertat que els exclou absolutament de la vida activa. I encara hem de veure com s’apunten set anys de presó en alguns casos, gairebé com si es tractés d’una banalitat, quan set anys d’una vida també són molts anys.

N’hi ha que diran, probablement amb raó, que aquesta és la petició de la Fiscalia, i que ja se sap que sempre tendeix a tirar llarg. La mateixa Advocacia de l’Estat ha reduït la petició de penes a gairebé la meitat, i després encara caldrà veure la realitat del judici i els arguments de la defensa. Tot això és cert i espero que canviïn les coses, però en aquests moments, i encara que sigui simbòlicament, em sembla que unes peticions d’aquesta naturalesa produeixen un gran dany, fins i tot encara que es pensi que no es faran realitat. Un dany per a qui les ha d’interioritzar, òbviament, però també per a la mateixa societat.

I pensant en la duresa de les penes, voldria fer una reflexió potser un pèl teòrica però que parteix de la base d’haver treballat amb persones que han complert condemnes molt llargues.

D’entrada m’agradaria indicar que hauríem de canviar les designacions i començar a buscar altres penes. No centrar-se en les pitjors, sinó buscar les més humanes; no les més dures, sinó les més eficaces; no les més llargues, sinó les més proporcionals; no les més arbitràries, sinó les més justes.

Per fer-ho és necessari que davant la comissió de qualsevol delicte evitem els conceptes d’escarment i exemplaritat, i potser també de resocialització, per començar a parlar de reparació, restitució i justícia transicional. Fa gairebé tres-cents anys que Beccaria deia que “les penes no havien de ser només proporcionals, sinó suaus i com menys doloroses per al cos millor, perquè l’eficàcia no té relació amb l’atrocitat, ni l’atrocitat, encara que fos eficaç, deixaria de ser contrària a les virtuts benèfiques”. Avui la presó em sembla un endarreriment, una pena ancestral per a la majoria de casos.

Faig aquestes reflexions en un dia simbòlic per a Alemanya, 29 anys de la caiguda del Mur de Berlín i 80 de la Kristallnacht [Nit dels Vidres Trencats].

Quan va esclatar l’escàndol dels màsters i de les tesis doctorals em vaig quedar amb ganes de dedicar-hi un article; finalment, i continuant la reflexió a què contribuïa el dossier de l’ARA de diumenge passat, he trobat el moment per fer-ho. Quan parles en privat sobre temes universitaris, tothom parteix de la pròpia experiència. Aquells que hi han estudiat coincideixen en el fet que, per més anys que hagin passat des que en van sortir, sembla que el temps hagi quedat aturat entre aquelles parets dels sabers, i continuen explicant anècdotes que tenen poc a veure amb la realitat actual. Els que no van trepitjar cap facultat també tenen la seva pròpia versió dels fets, que sovint té en comú la constatació d’una etapa de falta d’oportunitats. Molts d’aquests, afortunadament, han aconseguit que els seus fills i filles hi estudiessin, de manera que sense que sigui un tema especialment sentimental té un punt vivencial prou important i prou generalitzat.

Aquest país mai no ha destacat per tenir una política coherent en matèria d’educació, de manera que el cas de l’ensenyament superior tampoc no és una excepció. Però és cert que s’han produït molts canvis i que en el debat entre equitat i qualitat ha primat la primera. En l’ensenyament obligatori aquesta equitat és indubtable: el 98% d’infants en edat de cursar primària estan escolaritzats. I el percentatge d’accés a la secundària és similar, si bé la taxa d’abandonament en aquesta etapa s’incrementa.

Pel que fa a l’ensenyament superior –també anomenat terciari–, les xifres són força elevades comparativament parlant, i en aquest sentit Espanya manté una bona posició. Observant la taxa de graduats més joves de 30 anys el 2016 dels països de l’OCDE segons les xifres de l’Eurostat, Espanya ocupa un dels primers llocs, amb un 57% de dones i un 43% d’homes titulats. Curiosament, altres països que se solen posar com a exemples de polítiques educatives eficients i de qualitat mostren percentatges força més baixos. Finlàndia, per citar el més paradigmàtic, té una taxa de graduats més joves de 30 anys del 44% de les dones i el 31% dels homes, és a dir, deu punts per sota d’Espanya. La taxa d’Alemanya encara se n’allunya més, amb un 36% de graduades i un 29% de graduats. Les dades de l’OCDE situen Suècia en les darreres posicions, amb un 34% de les dones i només un 18% dels homes més joves de 30 anys graduats a la universitat. Aquestes xifres confirmen l’aposta del sistema educatiu espanyol per l’equitat, però en comparar-les amb les d’altres països de referència en aquest àmbit, també ens conviden a pensar que potser hem contribuït a fomentar la universitat com l’únic camí per fer-se un lloc en el món laboral. I del que ningú no dubta és que hem deixat de potenciar altres trajectòries professionals que no passen necessàriament per l’obtenció d’un títol universitari.

En l’àmbit universitari em continuo preguntant que, si hem estat capaços d’assolir unes bones xifres en termes d’equitat, per què no ho hem de ser per assolir-les en matèria de qualitat

Alhora, la quantitat no correlaciona amb la qualitat. ‘Grosso modo’, la presència d’universitats espanyoles en els principals rànquings internacionals és poc destacada. De fet, cap es troba entre les 50 millors universitats europees. Per no ser injustos, val a dir que quan s’analitzen les dades de manera acurada i filtrada, els resultats són més bons. En aquest cas, ja apareixen dotze universitats espanyoles en el rànquing de les 50 millors del món per disciplines concretes, sis de les quals són catalanes: la UB, la UAB, la UPF, la UPC, Esade-URL i Hostaleria i Turisme de Sant Pol de Mar.

Potser podríem concloure fàcilment que l’equitat està renyida amb la qualitat, però no crec que sigui el cas. Més aviat m’inclino a pensar que un nombre tan elevat d’estudiants universitaris a l’estat espanyol es deu a l’absència d’uns bons estudis intermedis o a la distorsionada creença àmpliament estesa que els cicles formatius estan destinats als mals estudiants. En els països de parla alemanya, en canvi, les ‘Fachhochschulen’, de caràcter més pràctic i sense doctorat, tenen un enorme prestigi. Per més que en campanyes recents s’ha demostrat l’alta ocupabilitat de l’alumnat de cicles, aquests estudis continuen sent sens dubte la nostra gran assignatura pendent.

En l’àmbit universitari, però, em continuo preguntant que, si hem estat capaços d’assolir unes bones xifres en termes d’equitat, per què no ho hem de ser per assolir-les en matèria de qualitat. El pla de Bolonya del 2008 ja va suposar un gran esforç i una profunda transformació de la universitat, però la seva aplicació a Espanya va recaure més en la burocràcia i menys en la innovació.

Sens dubte una altra peça clau és el professorat, que es troba polaritzat entre el que té una plaça assegurada (i també una edat avançada) i els joves professors associats o assimilats, altament capacitats, que viuen una situació de precarietat amb salaris indignes. Si hi ha alguna cosa que, a més, marca la diferència respecte a altres països és la manca de prestigi social que té el nostre professorat.

Tornant a les motivacions que m’han dut a escriure aquest article, davant dels recents escàndols dels màsters cal recordar que hi ha una obligació no només legal sinó també ètica d’avaluar els estudiants en termes d’esforç, dedicació, coneixement i talent. En definitiva, allò que coneixem com a mèrit i capacitat. Per respecte a nosaltres mateixos, a l’alumnat i a la societat, en general seria bo que no ho oblidéssim mai.

Creia que era una de les poques persones que no es van alegrar que Rodrigo Rato fos condemnat a una pena de presó, i no perquè no pensés que la mereixia, sinó perquè no crec en la presó. Així que quan vaig llegir l’article de David Fernàndez ‘Darreres tardes amb Rodrigo’, tan dur com realista, on entre altres coses deia que no creia en la presó ni per a amics i ni per a enemics, em vaig sentir una mica més acompanyada en les meves conviccions.

Jo tampoc crec en la presó, però sí en la necessitat de fer justícia, per descomptat no entesa com aquella venjança o retribució expressada en la dita popular “Qui la fa la paga”. Crec en la responsabilitat individual i en l’obligació de retre comptes. Així que fins i tot acceptant que en moltes ocasions hi ha més persones implicades en un delicte, això no impedeix que puguis pensar que aquell individu determinat podria haver actuat de manera diferent de com ho va fer en aquell cas concret.

Rodrigo Rato ho tenia tot. Se’l considerava un dels polítics més brillants i el pare del “miracle econòmic espanyol”, era seductor i tenia aquell punt just de supèrbia; es deia que Aznar l’havia descartat com a successor seu perquè era massa brillant. Fins i tot la Universidad Rey Juan Carlos (!!!) li va atorgar el títol de doctor ‘honoris causa’ el 2009, si bé l’hi va retirar per si de cas el 2015.
Després d’un llarg procés judicial, finalment ha estat condemnat a quatre anys i sis mesos per un delicte continuat d’apropiació indeguda, juntament amb 63 exdirectius i exmembres del consell d’administració de Bankia que també han estat sentenciats.

La pregunta ara no és què farà Rodrigo Rato a la presó, sinó si la pena de presó és la més eficaç per a aquests casos, perquè vista la situació de corrupció arreu de l’estat espanyol no sembla que la possible amenaça de la pena de privació de llibertat hagi estat dissuasiva per a ningú.

La presó com a tal va ser concebuda fa tres-cents anys i avui no té cap mena de sentit ni per a aquest ni per a molts altres casos

De les meves paraules se’n pot desprendre que estic defensant la impunitat per a Rato; res més lluny de la meva intenció. Penso que, en primer lloc, se li hauria d’exigir la devolució de tots els diners obtinguts il·lícitament, a més d’imposar-li una multa important i en el seu cas la responsabilitat civil subsidiària que li correspongui. Però amb això no n’hi hauria prou. Una pena així podria fer pensar que qualsevol delicte es pot compensar amb diners. La condemna, a més, hauria de comportar que els quatre anys i mig de presó que li haguessin correspost els dediqués a treballar en una fundació relacionada amb la lluita contra la pobresa i l’ajuda als sectors més desprotegits de la societat. No com a administrador o un càrrec semblant, per descomptat, malgrat que estigués capacitat per fer-ho, sinó en l’ajuda directa i personal a les persones més afectades, per tal de conèixer de primera mà els efectes devastadors de la pobresa.

La presó com a tal va ser concebuda fa tres-cents anys i avui no té cap mena de sentit ni per a aquest ni per a molts altres casos. De fet, en un principi la presó va ser injustament projectada com a instrument per combatre la pobresa més que no pas la delinqüència. Això explica fins a quin punt sempre ha existit una certa criminalització de la misèria.

La privació de llibertat, o l’aïllament de la societat, si es prefereix, avui només estaria justificada per a aquelles persones violentes o perilloses, incapaces de viure en llibertat. En realitat, estic pensant més en determinades patologies que suposen un risc greu per a la societat. Però això no significa que molts delictes hagin de quedar impunes.

Centrem-nos, doncs, en altres delictes que no comportin violència: en la nostra societat actual, els diners s’han convertit en un valor en si mateixos, així que la multa proporcional és una pena efectiva –sempre que es compleixi, esclar– i que, a més, dol. Però la més eficaç de les mesures és la reparació del dany, ja sigui de manera directa o simbòlica, que es concep com un element fonamental en la lluita contra la impunitat.

La vida a la presó és molt dura, però al final acaba limitant-se a un aïllament del món; en l’argot penitenciari, cada dia que passa és un dia menys que cal pagar, però si estàs “xapat”, encara és pitjor. Si, a sobre, analitzem en el seu conjunt els ‘èxits’ de la privació de la llibertat, els resultats globals no són precisament encoratjadors.

Així, quan parlem de la quarta revolució del món de la tecnologia, em pregunto com és possible que continuem fent servir mitjans repressors tan ancestrals com la presó. Demanar perdó, reparar el dany, controlar el delinqüent per mitjans telemàtics o pagar una pena de multa són algunes alternatives eficaces. Però, sobretot, concebre el càstig en positiu a través de la realització de treballs en benefici de la comunitat i especialment en relació amb el delicte comès significa un canvi de paradigma important. Hi haurà qui veurà les meves paraules amb ulls escèptics, però què hi perdem intentant-ho?

Es fa molt difícil evitar escriure sobre el que està passant en cada moment. Dia sí dia també les notícies són tan impactants que és complicat no caure en la temptació de valorar-les totes i cadascuna d’elles. Tanmateix, a vegades convé prendre una mica de distància per analitzar el que passa a vol d’ocell.
Que la crisi Catalunya-Espanya sigui el que més ens preocupa no vol dir que sigui l’única inquietud que ens assetja: si miréssim al nostre voltant caldria parlar del Brexit del Regne Unit, del nou govern de López Obrador a Mèxic, de la crisi de la justícia a Polònia, així com de les eleccions al Brasil, la situació a l’Argentina o la de Trump als Estats Units, per citar només alguns dels exemples que conec més bé i que encara que siguin diferents entre ells tenen algun denominador comú.

Davant l’esclat de la crisi econòmica del 2008, a nivell global es va atribuir la culpa principal als bancs i a les institucions financeres. En aquest sentit, hi havia un “enemic” que es podia identificar i per tant, d’alguna manera, també penalitzar. Així, malgrat les dificultats, com a mínim es podien posar els mitjans per combatre-les. La crisi va ser molt dura –encara en patim les conseqüències– i moltes persones, famílies i empreses van perdre injustament bona part del seu patrimoni. També es van tancar entitats bancàries i financeres com a conseqüència de la seva mala gestió. Però lentament s’ha produït una recuperació econòmica i sembla –si més no volem pensar que serà així– que de tot allò en vam aprendre unes lliçons que espero que hagin estat prou convincents per evitar cometre els mateixos errors en el futur. El cas és que quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran.

La crisi d’avui és ampla i extensa, i ni tan sols podem culpabilitzar-ne l’economia. La major part d’informes i baròmetres de Llatinoamèrica apunten que encara que hi ha un avenç econòmic a la regió, s’accentua el declivi de la democràcia. A l’estat espanyol, el baròmetre del CIS del juliol passat apuntava que mentre que el 50% de la població considerava que la situació econòmica era regular, el 64% opinava que la situació política era dolenta o molt dolenta, i el baròmetre del 2018 del Centre d’Estudis d’Opinió, centrat a Catalunya, evidenciava una insatisfacció amb la política d’un 48,5% de les persones enquestades.

Quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran

Que aquesta desconfiança s’està estenent a la majoria de les institucions ja és prou conegut, però aquests dies reflexionava amb certa tristesa que fins ara una de les poques que se salvava de les crítiques i que fins i tot era ben valorada pels joves era la universitat. Juntament amb la família, ambdues institucions eren una espècie de reducte en un món hostil, que amb independència del seu funcionament oferien un terreny de seguretat i esperança.

Tal vegada per això, tal vegada per la meva pròpia vinculació amb l’educació superior o potser simplement perquè em rebel·lo davant del simplisme reduccionista, em resisteixo a prendre una actitud destructiva. Certament, però, si avui féssim una enquesta per valorar la universitat no estic gaire segura de què en diria l’opinió pública.

Així que avui el desconcert és total: vivim en una societat amb un progrés i un benestar com hem tingut poques vegades amb anterioritat, però ni ens agrada ni ens sentim emocionats amb el que vivim. Desconfiem dels governants, denunciem la corrupció i rebutgem els privilegis, però no acabem d’avançar en cap direcció. A vegades fins i tot som conscients que tractem les percepcions com autèntics fets objectius, quan en realitat el que més pesa són els sentiments.

El moviment del 15-M va ser un símptoma molt clar del descontentament de la societat, però aleshores es va vincular especialment a la crisi financera i a la falta d’oportunitats dels joves. Es parlava de la generació més ben preparada de la història amb una oferta de treball molt per sota de les seves capacitats.

En aquest mateix context, l’independentisme adquireix una força que mai abans havia tingut i fa seus alguns compromisos per respondre al descontentament. Ara el seu repte és ampliar les bases a sectors als quals no els mourà un sentiment nacionalista, sinó que potser es poden sentir captivats per la idea de crear un país diferent.

Tenim al davant moltes cites electorals en un context cada cop més polaritzat. A mi m’agradaria que es parlés més de valors que de números, més de societat que d’economia, més de coneixement que d’ensenyament, més de respecte que de menyspreu, més de solidaritat que de justícia, més de passió que de serenitat, i així fins a l’infinit.

(publicat el 25/08/2018 al Diari ARA)

Mai no m’han agradat les majories, no només les polítiques, que tenen un objectiu clar, sinó tampoc aquelles adreçades a captar l’opinió dominant. Encara em resulta més difícil acceptar el denominat “pensament únic”; dit d’una altra manera, l’absència de discordança respecte al pensament majoritari o el que avui podríem anomenar el que és políticament correcte. Per això, aquells pensadors que al llarg de la història s’han atrevit a anar contra corrent sempre m’han fascinat. M’agraden aquells que abans anomenàvem intel·lectuals i que avui estan perduts perquè no són ni pràctics ni tecnològics. M’agraden aquelles persones que parlen entre línies, que no insulten, que no agredeixen però que coneixen la naturalesa humana i, per tant, també les seves debilitats. M’admiren els éssers les paraules o gestos dels quals ens fan pensar, que expliquen els seus arguments sense ànim de convèncer, simplement avancen el seu propi criteri, però pensen que si el teu és diferent tots en sortirem enriquits.

Així doncs, en aquesta petita recerca particular d’altres interpretacions respecte de determinats fets, m’agradaria fer un petit apunt possiblement poc majoritari sobre tres qüestions que han estat presents durant aquest estiu.

En primer lloc hi ha els actes commemoratius dels atemptats terroristes de fa un any. Més enllà de les valoracions polítiques, destaca la sensació de desemparament i indefensió que senten les víctimes. No hi ha cap explicació ni comportament que ho justifiqui, són persones que eren en un lloc i en un moment determinats per atzars de la vida i que han de conviure amb això per sempre més. És una situació que ens afecta especialment perquè ens col·loca a tots en una sensació de fragilitat. Però aquesta percepció no ens pot portar a una política de seguretat que domini per sobre de tot, que la converteixi en l’eix principal de les nostres vides fins al punt de fer-nos canviar hàbits, manera de viure i especialment conviccions solidàries.

Potser per això el recent atemptat en una comissaria dels Mossos convida a pensar en altres problemes. D’una banda hi ha la qüestió de si l’agent que va repel·lir l’atac ho va fer de manera ponderada i si va fer servir tots els mitjans necessaris per defensar i calibrar els riscos de l’atac. Ja avanço que és una decisió extremadament difícil de prendre, perquè quan tot passa en qüestió de segons i la teva vida i la dels teus companys es troba objectivament en risc greu, la teva actuació exigeix un comportament immediat i reactiu. Per regla general així ho ha entès la jurisprudència. Em preocupa més que la simple utilització del nom d’Al·là quan el físic de l’agressor és àrab (no se n’hauria de dir musulmà perquè pot ser àrab però no de religió musulmana, igual que es pot ser musulmà sense ser àrab) converteixi automàticament l’atac en un atemptat terrorista. No es fa gens difícil de deduir que estem reforçant simbòlicament la imatge de l’enemic.

El segon fet a destacar de l’estiu és la petició d’emparament del jutge Llarena al Consell General del Poder Judicial. Descarto els aspectes formals que qüestionen si la petició es va fer fora de termini i em centro a apuntar dues reflexions. Per accedir a l’emparament tal com ho estableix l’article 14 de la llei orgànica del Poder Judicial, els atacs denunciats han de tenir tanta intensitat que posin en risc la capacitat del jutge per prendre decisions sense pressions determinants. No es tracta, doncs, de la gravetat dels atacs (que tenen d’altra banda la via de denúncia davant del ministeri fiscal), sinó que puguin afectar la independència de les seves decisions. Però aquesta figura no està pensada per defensar els jutges d’actuacions d’altres ordres judicials, encara que vinguin de l’estranger, com en aquest cas, i prosperin o no segons les circumstàncies. Tampoc no s’entén la petició feta al govern, que com va posar de manifest el vot particular d’una vocal al qual es va sumar un segon vocal, podria afectar la independència judicial, en aquest cas també la belga. Potser tot plegat sembla tan sols un galimaties jurídic, però el més important és destacar que el Poder Judicial no ha votat monolíticament en un assumpte que podria ser entès com a defensa corporativa.

La tercera i última qüestió, com no podria ser d’una altra manera, és la de la immigració, que dona per fer-ne un article sencer i no només per dedicar-li un paràgraf final. Però l’enllaço amb el primer argument. Dels múltiples problemes que conté em preocupen especialment els menors estrangers no acompanyats (MENA), als quals les nostres lleis, partint de la ratificació de la Convenció dels Drets dels Infants, han avantposat sempre la seva condició de menors a la d’immigrants. Aquestes lleis, de fet, no fan distinció entre menors nacionals i estrangers, però com en tants altres temes han quedat desfasades. La discussió no pot raure en la quota que correspon a cada comunitat autònoma o a quantes noves places de centres de menors tutelats s’han de crear per acollir-los (per posteriorment queixar-nos dels diners que ens costen). El problema és que no els podem deixar entrar per ficar-los posteriorment en uns centres dissenyats per a infants “nacionals” i en conseqüència amb altres tipus de problemes. Està bé que es prioritzi la condició de menor, però no necessiten protecció sinó integració.

(publicat el 03/08/2018 al Diari ARA)

Fa una calor extenuant, és com si el clima s’hagués posat d’acord amb els temps que corren. És clar que no podíem tenir un estiu normal, perquè no hi ha res que ho hagi estat durant tot el curs. Malgrat que el nostre és un país calent –en tots els sentits–, no estem preparats per viure ni per gestionar les altes temperatures. Vas pel carrer i de vegades et mulles, cosa que vol dir que els aires condicionats no funcionen del tot: mires amunt i veus aparells molt vells distribuïts per tota la ciutat, sense comptar que en moltes llars encara es tira de ventilador o del corrent d’aire natural generat per les finestres obertes. Els ventalls –que sempre m’han agradat, tot sigui dit– continuen sent un recurs individual i barat, encara que certament poc eficaç.

Sense taxis per la ciutat i amb un transport públic força deficient, la mobilitat és francament incòmoda, però la vida continua i cal adaptar-s’hi. És inevitable que els més grans recordem els estius amb certa nostàlgia, aquells dies que s’assemblaven com gotes d’aigua perquè gairebé mai no passava res. En molts pobles ni tan sols hi arribaven els diaris, i les cases d’estiueig no solien tenir telèfon, de manera que la desconnexió estava assegurada. Tothom sabia que en cas d’emergència l’única botiga del poble, que entre altres coses era el centre de comunicacions, ja rebria una trucada.

Avui, al meu entendre en un excés de zel, els infants continuen tenint activitats programades durant l’estiu, de manera que ni ells ni els seus pares no aconsegueixen, ja no només desconnectar, sinó ni tan sols descansar

No hi havia gaires activitats programades, senzillament eren vacances i les criatures es passaven el dia jugant pràcticament sense control per part del món adult. Mirant enrere, potser érem excessivament confiats o fins i tot temeraris, però el cert és que tothom guarda bons records de l’estiueig. Avui, al meu entendre en un excés de zel, els infants continuen tenint activitats programades durant l’estiu, com en tenen tot al llarg del curs, de manera que ni ells ni els seus pares no aconsegueixen, ja no només desconnectar, sinó ni tan sols descansar.

Sé que cada temps té les seves coses, algunes millors, d’altres pitjors, i com a professora estic acostumada a sentir cada setembre opinions com ara que “els alumnes arriben cada any més mal preparats”. Si això fos cert, seria terrible. Afortunadament, sempre he defensat que no és així, arriben preparats d’una altra manera perquè el món també ha canviat, però no són ni millors ni pitjors, sinó diferents. Tenen determinades habilitats noves que nosaltres no tenim i n’han perdut d’altres que per a nosaltres van ser decisives, però només el temps dirà si eren imprescindibles. Això no impedeix que de vegades et preguntis si ensenyar a comprendre significa prescindir de la memòria, del càlcul mental o d’un simple dictat.

Al mes de juny vaig viure una experiència molt singular. Vaig passar una setmana a la presó Islas María, situada en una illa de l’oceà Pacífic, que compta amb una llarga i obscura història. Fundada el 1905 pel president mexicà Porfirio Díaz com a penal destinat als delinqüents més perillosos, fa tan sols cinc anys va arribar a acumular vuit mil presos, si bé avui afortunadament no arriba al miler d’interns. Viuen en semillibertat i treballen en agricultura, ramaderia, aqüicultura, pesca i manualitats. Encara que la presó està vigilada per persones de la marina i custodis penitenciaris, la veritable seguretat de l’illa són els taurons i el mar.

Aquest també és un estiu especial perquè les presons retenen dones i homes, dirigents i activistes polítics i socials en presó preventiva als quals s’atribueix una actitud violenta en delicte de rebel·lió que mai no van tenir

En aquesta visita, tan bon punt vam posar els peus a l’illa ens van retirar els mòbils i qualsevol connexió amb el món exterior va quedar interrompuda durant el temps que hi vam ser. Vaig pensar que em costaria molt acostumar-m’hi, que no suportaria deixar de mirar cada cinc minuts els missatges de WhatsApp, però la veritat és que no va ser així. Desconnectar del meu món em va permetre submergir-me com mai en el que estava vivint. Sense cap referència de l’exterior, em va arribar a semblar que aquella era la meva vida i que l’únic problema que tenia era compartir el dolor de persones que fa molts anys que estan privades de llibertat a l’illa complint llargues condemnes. L’experiència va ser molt dura, però crec que va ser precisament la desconnexió de les xarxes socials la que em va permetre viure-la amb la intensitat necessària. Quan en vaig marxar i vaig arribar altre cop a la civilització, vaig plorar desconsoladament durant tres hores seguides.

La intensa calor de la qual parlava a l’inici de l’article també es dona a les nostres presons, més i tot que a l’exterior. A l’hivern el fred hi és més extrem, mentre que a l’estiu no passa ni una gota d’aire a través dels murs i això fa que s’accentuï encara més l’aïllament que es pateix. En aquest sentit, enguany també és un estiu especial: les presons retenen dones i homes, dirigents i activistes polítics i socials en presó preventiva als quals s’atribueix una actitud violenta en delicte de rebel·lió que mai no van tenir. Sempre he defensat mesures cautelars menys doloroses que la presó, com les compareixences o les polseres telemàtiques. Però després de la decisió dels jutges alemanys de no extradir Puigdemont per rebel·lió i la retirada de l’euroordre per a tots els polítics exiliats, resulta encara més inconcebible.

La sala penal del Tribunal Suprem ha denegat la llibertat sol·licitada argumentant, entre moltes altres coses, que la decisió d’Alemanya no afecta aquest cas o que, encara que el context social i polític hagi canviat, el procés penal no pot veure’s afectat pels canvis polítics. Però tot això té molts matisos. Els llaços grocs que inunden Catalunya, per posar un exemple, s’han convertit en un símbol polític i, en conseqüència, una excusa per a la confrontació. Per això em va semblar una gran idea la que Txell Bonet va exposar després de visitar Jordi Cuixart a Lledoners diumenge passat, en què ell li va dir: “Canvieu el groc per la bandera de la pau, ningú no gosarà arrencar aquest símbol”.