Feeds:
Entrades
Comentaris

Es fa molt difícil evitar escriure sobre el que està passant en cada moment. Dia sí dia també les notícies són tan impactants que és complicat no caure en la temptació de valorar-les totes i cadascuna d’elles. Tanmateix, a vegades convé prendre una mica de distància per analitzar el que passa a vol d’ocell.
Que la crisi Catalunya-Espanya sigui el que més ens preocupa no vol dir que sigui l’única inquietud que ens assetja: si miréssim al nostre voltant caldria parlar del Brexit del Regne Unit, del nou govern de López Obrador a Mèxic, de la crisi de la justícia a Polònia, així com de les eleccions al Brasil, la situació a l’Argentina o la de Trump als Estats Units, per citar només alguns dels exemples que conec més bé i que encara que siguin diferents entre ells tenen algun denominador comú.

Davant l’esclat de la crisi econòmica del 2008, a nivell global es va atribuir la culpa principal als bancs i a les institucions financeres. En aquest sentit, hi havia un “enemic” que es podia identificar i per tant, d’alguna manera, també penalitzar. Així, malgrat les dificultats, com a mínim es podien posar els mitjans per combatre-les. La crisi va ser molt dura –encara en patim les conseqüències– i moltes persones, famílies i empreses van perdre injustament bona part del seu patrimoni. També es van tancar entitats bancàries i financeres com a conseqüència de la seva mala gestió. Però lentament s’ha produït una recuperació econòmica i sembla –si més no volem pensar que serà així– que de tot allò en vam aprendre unes lliçons que espero que hagin estat prou convincents per evitar cometre els mateixos errors en el futur. El cas és que quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran.

La crisi d’avui és ampla i extensa, i ni tan sols podem culpabilitzar-ne l’economia. La major part d’informes i baròmetres de Llatinoamèrica apunten que encara que hi ha un avenç econòmic a la regió, s’accentua el declivi de la democràcia. A l’estat espanyol, el baròmetre del CIS del juliol passat apuntava que mentre que el 50% de la població considerava que la situació econòmica era regular, el 64% opinava que la situació política era dolenta o molt dolenta, i el baròmetre del 2018 del Centre d’Estudis d’Opinió, centrat a Catalunya, evidenciava una insatisfacció amb la política d’un 48,5% de les persones enquestades.

Quan d’alguna manera semblava que finalment començàvem a sortir de la pitjor crisi dels últims temps, vam entrar en un altra d’abast molt més gran

Que aquesta desconfiança s’està estenent a la majoria de les institucions ja és prou conegut, però aquests dies reflexionava amb certa tristesa que fins ara una de les poques que se salvava de les crítiques i que fins i tot era ben valorada pels joves era la universitat. Juntament amb la família, ambdues institucions eren una espècie de reducte en un món hostil, que amb independència del seu funcionament oferien un terreny de seguretat i esperança.

Tal vegada per això, tal vegada per la meva pròpia vinculació amb l’educació superior o potser simplement perquè em rebel·lo davant del simplisme reduccionista, em resisteixo a prendre una actitud destructiva. Certament, però, si avui féssim una enquesta per valorar la universitat no estic gaire segura de què en diria l’opinió pública.

Així que avui el desconcert és total: vivim en una societat amb un progrés i un benestar com hem tingut poques vegades amb anterioritat, però ni ens agrada ni ens sentim emocionats amb el que vivim. Desconfiem dels governants, denunciem la corrupció i rebutgem els privilegis, però no acabem d’avançar en cap direcció. A vegades fins i tot som conscients que tractem les percepcions com autèntics fets objectius, quan en realitat el que més pesa són els sentiments.

El moviment del 15-M va ser un símptoma molt clar del descontentament de la societat, però aleshores es va vincular especialment a la crisi financera i a la falta d’oportunitats dels joves. Es parlava de la generació més ben preparada de la història amb una oferta de treball molt per sota de les seves capacitats.

En aquest mateix context, l’independentisme adquireix una força que mai abans havia tingut i fa seus alguns compromisos per respondre al descontentament. Ara el seu repte és ampliar les bases a sectors als quals no els mourà un sentiment nacionalista, sinó que potser es poden sentir captivats per la idea de crear un país diferent.

Tenim al davant moltes cites electorals en un context cada cop més polaritzat. A mi m’agradaria que es parlés més de valors que de números, més de societat que d’economia, més de coneixement que d’ensenyament, més de respecte que de menyspreu, més de solidaritat que de justícia, més de passió que de serenitat, i així fins a l’infinit.

Anuncis

(publicat el 25/08/2018 al Diari ARA)

Mai no m’han agradat les majories, no només les polítiques, que tenen un objectiu clar, sinó tampoc aquelles adreçades a captar l’opinió dominant. Encara em resulta més difícil acceptar el denominat “pensament únic”; dit d’una altra manera, l’absència de discordança respecte al pensament majoritari o el que avui podríem anomenar el que és políticament correcte. Per això, aquells pensadors que al llarg de la història s’han atrevit a anar contra corrent sempre m’han fascinat. M’agraden aquells que abans anomenàvem intel·lectuals i que avui estan perduts perquè no són ni pràctics ni tecnològics. M’agraden aquelles persones que parlen entre línies, que no insulten, que no agredeixen però que coneixen la naturalesa humana i, per tant, també les seves debilitats. M’admiren els éssers les paraules o gestos dels quals ens fan pensar, que expliquen els seus arguments sense ànim de convèncer, simplement avancen el seu propi criteri, però pensen que si el teu és diferent tots en sortirem enriquits.

Així doncs, en aquesta petita recerca particular d’altres interpretacions respecte de determinats fets, m’agradaria fer un petit apunt possiblement poc majoritari sobre tres qüestions que han estat presents durant aquest estiu.

En primer lloc hi ha els actes commemoratius dels atemptats terroristes de fa un any. Més enllà de les valoracions polítiques, destaca la sensació de desemparament i indefensió que senten les víctimes. No hi ha cap explicació ni comportament que ho justifiqui, són persones que eren en un lloc i en un moment determinats per atzars de la vida i que han de conviure amb això per sempre més. És una situació que ens afecta especialment perquè ens col·loca a tots en una sensació de fragilitat. Però aquesta percepció no ens pot portar a una política de seguretat que domini per sobre de tot, que la converteixi en l’eix principal de les nostres vides fins al punt de fer-nos canviar hàbits, manera de viure i especialment conviccions solidàries.

Potser per això el recent atemptat en una comissaria dels Mossos convida a pensar en altres problemes. D’una banda hi ha la qüestió de si l’agent que va repel·lir l’atac ho va fer de manera ponderada i si va fer servir tots els mitjans necessaris per defensar i calibrar els riscos de l’atac. Ja avanço que és una decisió extremadament difícil de prendre, perquè quan tot passa en qüestió de segons i la teva vida i la dels teus companys es troba objectivament en risc greu, la teva actuació exigeix un comportament immediat i reactiu. Per regla general així ho ha entès la jurisprudència. Em preocupa més que la simple utilització del nom d’Al·là quan el físic de l’agressor és àrab (no se n’hauria de dir musulmà perquè pot ser àrab però no de religió musulmana, igual que es pot ser musulmà sense ser àrab) converteixi automàticament l’atac en un atemptat terrorista. No es fa gens difícil de deduir que estem reforçant simbòlicament la imatge de l’enemic.

El segon fet a destacar de l’estiu és la petició d’emparament del jutge Llarena al Consell General del Poder Judicial. Descarto els aspectes formals que qüestionen si la petició es va fer fora de termini i em centro a apuntar dues reflexions. Per accedir a l’emparament tal com ho estableix l’article 14 de la llei orgànica del Poder Judicial, els atacs denunciats han de tenir tanta intensitat que posin en risc la capacitat del jutge per prendre decisions sense pressions determinants. No es tracta, doncs, de la gravetat dels atacs (que tenen d’altra banda la via de denúncia davant del ministeri fiscal), sinó que puguin afectar la independència de les seves decisions. Però aquesta figura no està pensada per defensar els jutges d’actuacions d’altres ordres judicials, encara que vinguin de l’estranger, com en aquest cas, i prosperin o no segons les circumstàncies. Tampoc no s’entén la petició feta al govern, que com va posar de manifest el vot particular d’una vocal al qual es va sumar un segon vocal, podria afectar la independència judicial, en aquest cas també la belga. Potser tot plegat sembla tan sols un galimaties jurídic, però el més important és destacar que el Poder Judicial no ha votat monolíticament en un assumpte que podria ser entès com a defensa corporativa.

La tercera i última qüestió, com no podria ser d’una altra manera, és la de la immigració, que dona per fer-ne un article sencer i no només per dedicar-li un paràgraf final. Però l’enllaço amb el primer argument. Dels múltiples problemes que conté em preocupen especialment els menors estrangers no acompanyats (MENA), als quals les nostres lleis, partint de la ratificació de la Convenció dels Drets dels Infants, han avantposat sempre la seva condició de menors a la d’immigrants. Aquestes lleis, de fet, no fan distinció entre menors nacionals i estrangers, però com en tants altres temes han quedat desfasades. La discussió no pot raure en la quota que correspon a cada comunitat autònoma o a quantes noves places de centres de menors tutelats s’han de crear per acollir-los (per posteriorment queixar-nos dels diners que ens costen). El problema és que no els podem deixar entrar per ficar-los posteriorment en uns centres dissenyats per a infants “nacionals” i en conseqüència amb altres tipus de problemes. Està bé que es prioritzi la condició de menor, però no necessiten protecció sinó integració.

(publicat el 03/08/2018 al Diari ARA)

Fa una calor extenuant, és com si el clima s’hagués posat d’acord amb els temps que corren. És clar que no podíem tenir un estiu normal, perquè no hi ha res que ho hagi estat durant tot el curs. Malgrat que el nostre és un país calent –en tots els sentits–, no estem preparats per viure ni per gestionar les altes temperatures. Vas pel carrer i de vegades et mulles, cosa que vol dir que els aires condicionats no funcionen del tot: mires amunt i veus aparells molt vells distribuïts per tota la ciutat, sense comptar que en moltes llars encara es tira de ventilador o del corrent d’aire natural generat per les finestres obertes. Els ventalls –que sempre m’han agradat, tot sigui dit– continuen sent un recurs individual i barat, encara que certament poc eficaç.

Sense taxis per la ciutat i amb un transport públic força deficient, la mobilitat és francament incòmoda, però la vida continua i cal adaptar-s’hi. És inevitable que els més grans recordem els estius amb certa nostàlgia, aquells dies que s’assemblaven com gotes d’aigua perquè gairebé mai no passava res. En molts pobles ni tan sols hi arribaven els diaris, i les cases d’estiueig no solien tenir telèfon, de manera que la desconnexió estava assegurada. Tothom sabia que en cas d’emergència l’única botiga del poble, que entre altres coses era el centre de comunicacions, ja rebria una trucada.

Avui, al meu entendre en un excés de zel, els infants continuen tenint activitats programades durant l’estiu, de manera que ni ells ni els seus pares no aconsegueixen, ja no només desconnectar, sinó ni tan sols descansar

No hi havia gaires activitats programades, senzillament eren vacances i les criatures es passaven el dia jugant pràcticament sense control per part del món adult. Mirant enrere, potser érem excessivament confiats o fins i tot temeraris, però el cert és que tothom guarda bons records de l’estiueig. Avui, al meu entendre en un excés de zel, els infants continuen tenint activitats programades durant l’estiu, com en tenen tot al llarg del curs, de manera que ni ells ni els seus pares no aconsegueixen, ja no només desconnectar, sinó ni tan sols descansar.

Sé que cada temps té les seves coses, algunes millors, d’altres pitjors, i com a professora estic acostumada a sentir cada setembre opinions com ara que “els alumnes arriben cada any més mal preparats”. Si això fos cert, seria terrible. Afortunadament, sempre he defensat que no és així, arriben preparats d’una altra manera perquè el món també ha canviat, però no són ni millors ni pitjors, sinó diferents. Tenen determinades habilitats noves que nosaltres no tenim i n’han perdut d’altres que per a nosaltres van ser decisives, però només el temps dirà si eren imprescindibles. Això no impedeix que de vegades et preguntis si ensenyar a comprendre significa prescindir de la memòria, del càlcul mental o d’un simple dictat.

Al mes de juny vaig viure una experiència molt singular. Vaig passar una setmana a la presó Islas María, situada en una illa de l’oceà Pacífic, que compta amb una llarga i obscura història. Fundada el 1905 pel president mexicà Porfirio Díaz com a penal destinat als delinqüents més perillosos, fa tan sols cinc anys va arribar a acumular vuit mil presos, si bé avui afortunadament no arriba al miler d’interns. Viuen en semillibertat i treballen en agricultura, ramaderia, aqüicultura, pesca i manualitats. Encara que la presó està vigilada per persones de la marina i custodis penitenciaris, la veritable seguretat de l’illa són els taurons i el mar.

Aquest també és un estiu especial perquè les presons retenen dones i homes, dirigents i activistes polítics i socials en presó preventiva als quals s’atribueix una actitud violenta en delicte de rebel·lió que mai no van tenir

En aquesta visita, tan bon punt vam posar els peus a l’illa ens van retirar els mòbils i qualsevol connexió amb el món exterior va quedar interrompuda durant el temps que hi vam ser. Vaig pensar que em costaria molt acostumar-m’hi, que no suportaria deixar de mirar cada cinc minuts els missatges de WhatsApp, però la veritat és que no va ser així. Desconnectar del meu món em va permetre submergir-me com mai en el que estava vivint. Sense cap referència de l’exterior, em va arribar a semblar que aquella era la meva vida i que l’únic problema que tenia era compartir el dolor de persones que fa molts anys que estan privades de llibertat a l’illa complint llargues condemnes. L’experiència va ser molt dura, però crec que va ser precisament la desconnexió de les xarxes socials la que em va permetre viure-la amb la intensitat necessària. Quan en vaig marxar i vaig arribar altre cop a la civilització, vaig plorar desconsoladament durant tres hores seguides.

La intensa calor de la qual parlava a l’inici de l’article també es dona a les nostres presons, més i tot que a l’exterior. A l’hivern el fred hi és més extrem, mentre que a l’estiu no passa ni una gota d’aire a través dels murs i això fa que s’accentuï encara més l’aïllament que es pateix. En aquest sentit, enguany també és un estiu especial: les presons retenen dones i homes, dirigents i activistes polítics i socials en presó preventiva als quals s’atribueix una actitud violenta en delicte de rebel·lió que mai no van tenir. Sempre he defensat mesures cautelars menys doloroses que la presó, com les compareixences o les polseres telemàtiques. Però després de la decisió dels jutges alemanys de no extradir Puigdemont per rebel·lió i la retirada de l’euroordre per a tots els polítics exiliats, resulta encara més inconcebible.

La sala penal del Tribunal Suprem ha denegat la llibertat sol·licitada argumentant, entre moltes altres coses, que la decisió d’Alemanya no afecta aquest cas o que, encara que el context social i polític hagi canviat, el procés penal no pot veure’s afectat pels canvis polítics. Però tot això té molts matisos. Els llaços grocs que inunden Catalunya, per posar un exemple, s’han convertit en un símbol polític i, en conseqüència, una excusa per a la confrontació. Per això em va semblar una gran idea la que Txell Bonet va exposar després de visitar Jordi Cuixart a Lledoners diumenge passat, en què ell li va dir: “Canvieu el groc per la bandera de la pau, ningú no gosarà arrencar aquest símbol”.

Va haver-hi un moment que vaig creure que el jutge Llarena acceptaria l’extradició; semblava el més raonable i en tot cas forma part de la cultura jurídica acceptar les decisions dels tribunals. ¿És que no hem crescut en el convenciment que, tot i que siguin qüestionables, cal acceptar les decisions judicials? El problema és que li han tocat el voraviu, per dir-ho d’alguna manera, i en aquest cas el poder judicial no ha sabut acceptar que –encara que fos amargant– hauria d’haver pres la seva pròpia medecina.

Després de construir la teoria de la rebel·lió –si m’ho permeten, justificada amb calçador–, arriba un tribunal alemany i interpreta de manera raonable uns fets que molts penalistes hem vist de la mateixa manera. Quan llegeixes la resolució dels jutges alemanys penses que han interpretat correctament l’euroordre, sota la idea essencial de buscar si els fets descrits pel jutge Llarena també constituïen delicte a Alemanya. La major part del text se centra en la qüestió de la violència, i arriba a la conclusió que no es dona el grau de violència necessària que exigeixen tant la legislació alemanya com l’espanyola. Basant-se en això, conclou que l’actuació de Puigdemont no entra dins del delicte d’alta traïció que descriu l’article 81 del Codi Penal alemany. Però no entra a jutjar-la, com s’ha dit en molts mitjans de comunicació, ja que això correspon als tribunals espanyols.

Partint de la base que la majoria de les coses són discutibles i interpretables, no té cap mena de sentit que a Espanya hi hagi algú que es pugui sentir ofès per la decisió del tribunal alemany, i encara menys que ara se li atribueixi falta de cooperació. ¿O és que potser entenem que aquesta col·laboració només és palesa quan se’ns dona la raó?

Com ha recordat recentment en un article el polític i jurista López Garrido, l’euroordre és l’instrument de cooperació judicial penal entre països europeus més útil i més important que s’ha inventat mai. I afirma que “ni Alemanya ni l’euroordre no tenen cap culpa de res, sinó el mateix poder judicial per l’acusació d’un delicte inexistent: la rebel·lió”.

Suposo que a la ciutadania li costa d’assimilar que hi pot haver una mena de justícia a la carta i que per raons que no s’acaben d’entendre se segueixi aplicant el màxim rigor a aquells encausats que s’han quedat al país

Per tot plegat, posar ara en dubte la utilitat de l’euroordre o fins i tot l’acord de Schengen em sembla un autèntic despropòsit, així com qüestionar determinats valors europeus. No ho sé, és una mena de ‘déjà-vu’ de replegament cap a l’interior que em recorda massa èpoques passades.

No costa gaire deduir que el principal problema de l’acceptació de l’extradició de Puigdemont és que aleshores només podria ser jutjat per malversació, cosa que necessàriament qüestionaria el fet que la resta de dirigents polítics i socials fossin jutjats per delictes molt més greus que el mateix president, considerat el principal responsable de l’1-O. De manera que si es tirava endavant l’extradició, tota la teoria de la rebel·lió, ja per si sola difícil de mantenir durant tot aquest temps, hauria saltat pels aires.

La retirada de l’ordre europea implica que Puigdemont no serà detingut fora d’Espanya, però també que no hi podrà posar els peus com a mínim durant vint anys, que és el temps de prescripció per als delictes penats amb quinze o més anys de presó. L’opció dels tribunals de no acceptar l’extradició pot ser discutible jurídicament parlant, però des del punt de vista ètic suposa un greuge comparatiu per a aquells que estan en presó preventiva.

Suposo que a la ciutadania li costa d’assimilar que hi pot haver una mena de justícia a la carta i que per raons que no s’acaben d’entendre se segueixi aplicant el màxim rigor a aquells encausats que s’han quedat al país, que en el seu dia es van presentar davant les autoritats judicials voluntàriament i que sens dubte han demostrat sobradament que la violència no forma part de la seva manera de fer. Sota aquest prisma, i encara més ara, està totalment injustificat que continuïn en presó preventiva.

Per acabar, una dada curiosa: som nombroses les persones que hem considerat que en el seu moment va ser un error del govern del PP que delegués completament en els tribunals de justícia la resposta a l’anomenat conflicte català. En tot moment, però especialment en els inicis, s’haurien d’haver buscat solucions polítiques, pactes i diàleg que segurament haurien evitat haver arribat a la situació actual. No va ser així. Es va delegar la solució en els tribunals i el discurs oficial va ser el de no qüestionar les seves decisions. Finalment, és possible que la resposta més important dels últims temps també hagi vingut de la mà del poder judicial, i no del de qualsevol país sinó d’Alemanya. I no és que el tribunal de Schleswig-Holstein no emetés un judici de retret contra algunes actuacions o que no respectés la justícia espanyola, sinó que en la seva manera d’apreciar els fets no considera que existeixi el gravíssim delicte de rebel·lió amb violència.

Si el dret penal ha estat notícia en els últims temps, ara ho és el dret penitenciari, que per a molts –estudiants, professorat i professionals inclosos– és profundament desconegut.

De fet, la regulació legal del sistema penitenciari no va arribar com a tal en molts països europeus fins ben entrat el segle XX. Les garanties penals i processals, considerades ‘la carta magna del delinqüent’, són molt anteriors, fruit de la Il·lustració i la Revolució Francesa, moviments basats en la vigència del principi de legalitat. Ara bé, la presó era i és un món a part.

La privació de llibertat va substituir les penes corporals i la tortura. En aquelles paraules tan famoses de Foucault, va suposar “deixar de castigar el cos per castigar l’ànima”. Amb això apareix tot un nou concepte al voltant de l’acció de jutjar: ja no només es fa davant d’un fet delictiu sinó que també es dona l’enjudiciament de la persona, el seu caràcter, la seva disposició, les seves febleses. I així, juntament amb el càstig, que abandona l’espectacle públic sobre el cos a través de tortures i execucions, apareix una nova manera de penar, el tancament, que comporta un caràcter disciplinari i la recerca de la docilitat. Conceptes que més tard i amb certs retocs anomenarem ‘readaptació’ del delinqüent, primer, i ‘resocialització’, després.

Cal reconèixer l’encert d’Amand Calderó d’impulsar una política de presons més humanista i més propera a models de pedagogia social integradora

La presó tal com la coneixem avui, doncs, és relativament moderna. La llei orgànica general penitenciària de 1979 encara es considera un bon text. Era la primera llei penal aprovada després de la Transició i tenia una sensibilitat especial. Malgrat tot, eren èpoques molt convulses per als centres penitenciaris espanyols, on els presos comuns es rebel·laven davant les amnisties als presos polítics. En aquest context, amb una llei copiada del model suec i la realitat d’una presó mediterrània, es va produir el traspàs de competències a Catalunya, única comunitat autònoma que aleshores les va voler assumir.

Encara recordo aquell Nadal de 1983, en què dèiem que els presos menjarien el raïm de Cap d’Any depenent de l’estat espanyol i que tot just l’endemà ja serien ‘nostres’. Hi va haver crítiques i qui va considerar un error haver assumit aquestes competències, tant per la conflictivitat del tema com per l’estat lamentable de les presons. D’altra banda, eren unes competències denominades ‘compartides’, ja que la llei i el reglament eren comuns per a tot Espanya i a la Generalitat li’n corresponia l’execució; és a dir, la direcció, l’organització, el règim de funcionament, etc. I així, amb més o menys fortuna i depenent de cada època i moment polític, s’ha anat creant un model penitenciari català.

Com sol passar en aquestes qüestions, encara que la legalitat vigent sigui la mateixa, la interpretació de les normes i especialment la seva execució poden variar en gran mesura. He visitat moltes presons en la meva vida i en llocs molt diferents, però sempre he arribat a la mateixa conclusió: la figura del director o directora en aquesta matèria és fonamental. Potser per això, cal reconèixer l’encert d’Amand Calderó –actual director general de Serveis Penitenciaris de Catalunya– d’impulsar una política de presons més humanista i més propera a models de pedagogia social integradora.

La possibilitat d’un model més flexible en la qualificació dels interns, basat essencialment en la gestió de riscos, va permetre el 2006 una nova classificació de les presons.

La presó de Lledoners, inaugurada el 2008, ha seguit el model de participació i convivència basat en tres eixos: comissions de participació, programes d’acolliment i fórmules de gestió de la informació

En essència, es tracta de reinterpretar la vella idea de la rehabilitació, amb el convenciment que aquesta no pot funcionar en un model tradicional de presó. La possibilitat de reinserir-se no només depèn de l’intern, sinó que també són determinants els factors ambientals que l’envolten. Per això, i més enllà de la motivació individual, s’ha de potenciar la corresponsabilitat comunitària i el compromís dels agents socials. En teoria hauria de ser així; en la pràctica encara som lluny que s’assoleixi.

La presó de Lledoners, inaugurada el 2008, ha seguit el model de participació i convivència, basat en tres eixos: comissions de participació, programes d’acolliment i fórmules de gestió de la informació.

En paraules molt més senzilles, es tractaria de ‘normalitzar’ les presons segons el concepte del model escandinau, amb la idea que com més s’assembli la vida a l’interior a la de l’exterior, més a prop estaran els centres penitenciaris d’assolir les seves finalitats. Com més autònoma sigui la persona, més capacitat de decisió o més grau de responsabilitat tingui, més preparada estarà per tornar a la vida en societat.

El trasllat a Catalunya de dirigents polítics i socials acusats d’un greu delicte de rebel·lió, encara avui en presó preventiva, no és un privilegi. Més enllà del fet que, per a mi, com he defensat sempre, no es donen els requisits d’aquest delicte per l’absència de violència, acabada la instrucció i segons la normativa vigent, si continuen en presó ho han de fer al centre més pròxim als seus familiars. Tampoc no és cap privilegi el fet que Lledoners sigui una presó més moderna, on es pretén un nou model de convivència i de participació, no només per a ells sinó per a tots els interns. Però més enllà d’aquestes observacions, per a mi no hi ha prou arguments jurídics ni humans que justifiquin el manteniment de la presó preventiva en aquests casos. Veurem què diuen, finalment, els tribunals alemanys…

Els homes són a la presó, les dones estan empresonades. Aquests dies d’especial simbolisme amb la votació i posterior elecció de Quim Torra com a 131è president de la Generalitat de Catalunya, els hem viscut amb sentiments ambivalents. Alleujats majoritàriament perquè s’ha posat punt final a una situació anòmala i perquè recuperarem les institucions d’autogovern, però sense deixar de pensar en l’excepcionalitat de la situació i, de manera molt particular, la d’aquells que són a la presó o que no poden tornar al país. La idea de restituir aquells consellers que vulguin/puguin exercir el càrrec també té, en aquest sentit, un valor simbòlic excepcional.

D’alguna manera, en aquest període intermedi que va començar a l’octubre hem anat coneixent uns homes compromesos i actius en la defensa d’unes idees que duien una vida normal. Avui estan en presó preventiva acusats de greus delictes de rebel·lió i sedició. A Soto del Real, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart; a Extremera, Junqueras, Forn, Turull, Romeva i Rull. Tant d’ells com dels seus familiars en tenim notícies, cosa que ens situa en un cert coneixement, no només de la pròpia vivència, sinó també del funcionament de la presó i de l’autèntic significat de la privació de llibertat. Probablement mai com ara no havíem reflexionat sobre la duresa de la vida entre reixes.

Les presons d’Espanya, com les de molts països, discriminen les dones: no és només que les tractin pitjor que als homes, que també, sinó que el tracte és sexista

També Carme Forcadell i Dolors Bassa són a Alcalá-Meco acusades d’un delicte de rebel·lió, però la seva situació és molt menys coneguda. És una presó construïda fa exactament 50 anys, amb unes instal·lacions molt pitjors que les d’Extremera, però el cert és que sabem molt menys de la vida que hi porten l’expresidenta del Parlament i l’exconsellera, així com dels seus sentiments. Es constata altra vegada no només que l’àmbit penitenciari és d’especial duresa per a les dones empresonades, sinó també que la societat i els mitjans se n’ocupen menys.

Val a dir que d’aquesta realitat també en sabem molt poc des de la criminologia: tant de les presons de dones com de la delinqüència femenina. La criminologia va ignorar totalment aquesta qüestió fins a finals del segle passat, o en tot cas se’n va ocupar des d’una perspectiva androcèntrica. Com en tantes altres qüestions, l’acadèmia també es va oblidar del tema i les investigacions anaven per una altra banda.

Les presons d’Espanya, com les de molts països, discriminen les dones empresonades: no és només que les tractin pitjor que als homes, que també, sinó que el tracte és sexista. Quan aquests dies llegia que encara ara a la presó d’Alcalá-Meco els cursos que s’imparteixen són de “perruqueria, pintura, ceràmica i manualitats”, pensava fins a quin punt han canviat poc les coses i com a la presó es continuen consolidant els estereotips de la feminitat.

La professora Elisabet Almeda, una de les criminòlogues pioneres en aquest tema, ho definia d’aquesta manera el 2003 en la seva tesi doctoral: “L’exclusió de l’exclusió és el perfil que sobresurt quan s’estudia les dones empresonades, perquè moltes ja van ser excloses socialment abans de ser condemnades”.

Una societat també es coneix per la seva manera de castigar i, en el cas de les dones, reflecteix molt clarament com és la nostra

Les dones empresonades pateixen una doble marginació, per dones i per delinqüents, i estan en condicions encara pitjors que els homes. Trencant amb els estereotips del passat i seguint les pautes de la criminologia feminista, destacaria algunes característiques de la delinqüència de les dones: es dona per fet que existeix clarament una feminització de la pobresa; amb freqüència s’imposa una pena de presó que resulta del tot innecessària donada l’escassa gravetat dels delictes i la suposada perillositat. En aquest sentit, l’absència real de penes alternatives no és l’únic obstacle, també “el càstig” és masculí. I és que les dones representen únicament el 8,8% de la població penitenciària. Se m’acuden moltes fórmules que ajudarien a canviar el sistema, com ara substituir la ressocialització per la reparació, però de moment no han tingut cap fortuna. A tot això hi hauríem d’afegir que l’enduriment de les polítiques sancionadores ha afectat especialment les dones estrangeres amb delictes de tràfic de drogues. Ho evidencia el fet que a Alcalá-Meco el 65% de les recluses siguin estrangeres.

Un cert salt qualitatiu en els estudis va denunciar moltes d’aquestes discriminacions, però la pràctica ha variat molt poc. Una societat també es coneix per la seva manera de castigar i en el cas de les dones reflecteix molt clarament com és la nostra.

Encara estic impressionada per la famosa comissió del ministeri de Justícia per a la reforma del Codi Penal formada només per homes. Es va fer un intent de maquillar la situació quan s’hi van voler incloure sis dones en la revisió de delictes sexuals arran de la sentència de la Manada. Com si no hi hagués dones expertes en dret penal… Però és que, a més, em pregunto per què en aquesta comissió només hi ha juristes i no hi ha criminòlegs o criminòlogues. El tipus delictiu és important, però el coneixement científic de les característiques de l’autor o de les víctimes en aquest cas és fonamental.

I torno al principi: lamento que coneguem tan poc les dures vivències i situacions de Carme Forcadell i Dolors Bassa, i que fins i tot en casos com aquests es consolidin tots els estereotips.

Sembla que el debat jurídic ens continuarà acompanyant durant força temps. Però en comptes d’intentar assossegar els ànims o buscar, si més no, una petita via que rebaixi la tensió, els esdeveniments politicojudicials no fan sinó augmentar la temperatura. Cada dia apareix alguna novetat sorprenent. L’última, per a mi, ha estat la interlocutòria de la sala d’apel·lacions del Tribunal Suprem, que en principi era per denegar la llibertat per a Jordi Sànchez, així com el permís extraordinari perquè pogués acudir a l’acte d’investidura. Però la interlocutòria, que té ni més ni menys que 38 pàgines, entra en una sèrie d’explicacions sobre el Procés que de vegades tenen més a veure amb una aproximació criminològica als fets que amb el camp estrictament jurídic. Alhora, el text ho aprofita per qüestionar la justícia alemanya. Però anem per parts.

La criminologia és relativament nova; en tot cas, hi ha graduats en aquesta disciplina tot just a partir de la posada en marxa del pla de Bolonya. Així que molts de nosaltres (és el meu cas) ens hem dedicat a l’estudi de la criminologia però no tenim aquesta titulació, sinó que ens hi hem aproximat des del món jurídic, psicològic o sociològic, segons quina sigui la formació de cadascú. En qualsevol cas, el que diferencia clarament la criminologia és el seu valor com a ciència empírica en l’estudi del delicte, el delinqüent, la víctima i el control social. Per tant, no li interessa tant el tipus de delicte comès sinó les raons que han pogut portar una determinada persona a cometre aquest delicte, i també s’interessa especialment per la forma de control social, és a dir, la reacció formal (justícia i policia) davant de la delinqüència. Un exemple senzill perquè s’entengui millor: de les múltiples variables que analitza la reincidència delictiva, els estudis de criminologia demostren que com més jove entra una persona a la presó més alta és la probabilitat que reincideixi. D’aquí que els centres penitenciaris es puguin analitzar també com a factors criminògens.

La duresa amb què han respost els tribunals de justícia espanyols no és precisament ni objectiva ni raonable

En la interlocutòria del TS, en què a més s’intenta justificar la imputació del delicte de rebel·lió, es fa una llarguíssima exposició del que ha estat el Procés. En destacaré tres elements:

– Sembla que la decisió del govern central va ser enviar 6.000 policies i guàrdies civils per evitar el referèndum: ni un més, ni un menys. I van venir per impedir la conducta de dos milions de ciutadans als quals “se había convencido torticeramente de su derecho legítimo a votar”. La sala del Suprem considera que hauria estat necessari un nombre d’efectius molt superior per impedir-lo, però que si hagués estat així “probablemente hubiera acabado en una masacre y el resultado de la euroorden hubiera sido diferente”. D’aquest raonament es desprèn que, si la presència policial hagués estat superior, hauria pogut ser un factor criminogen important que hauria generat molta més violència. En sentit contrari i seguint aquest argument, podríem deduir que si en comptes de 6.000 agents n’haguessin vingut 3.000, la violència hauria pogut ser molt inferior. Uns arguments, tots ells, sens dubte poc científics i que fan un trist favor als cossos de seguretat.

– En segon lloc hi ha el factor violència. No és que passi només en aquest cas, sinó que la presència de violència en nombrosos delictes requereix una valoració clarament diferenciada. L’existència de violència no només qualifica un tipus penal sinó que el dany que produeix en la víctima és molt diferent. Pensem, per exemple, en el contrast entre un furt i un robatori amb violència: encara que la quantitat sostreta en tots dos casos sigui la mateixa, la violència genera un dany més gran a la víctima i més possibilitats que li quedin seqüeles.

Doncs, bé, resulta que en aquest cas la interlocutòria també reconeix que la majoria de lleis i resolucions del Parlament han estat anul·lades pel Tribunal Constitucional, el qual va necessitar, segons les seves pròpies paraules, “un auténtico arsenal jurídico de resoluciones para ir respondiendo a lo que podía considerarse una tenaz liquidación del ordenamiento jurídico estatal dentro de la Autonomía de Cataluña por parte de sus máximos responsables en su contumaz empeño de desconectar Cataluña del resto del Estado”. Però reconeix explícitament que no va haver de fer servir la violència, afirmant que “en un contexto de esta índole es claro que la violencia física pasaba a un segundo lugar, pues solo era preciso utilizarla en algún cruce o tránsito puntual de la línea de ruta que se habían marcado”. Nombrosos juristes hem criticat determinades actuacions de les forces independentistes, especialment l’aprovació de les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica els dies 5 i 6 de setembre del 2017 al Parlament de Catalunya. Però aquestes actuacions no converteixen el Procés en un delicte de rebel·lió o sedició.

– Finalment, queda la dura crítica a la justícia alemanya després d’haver negat la rebel·lió, que és el que més ha dolgut. Naturalment, les autoritats judicials espanyoles estan en el seu dret de rebatre els arguments i, si és possible, intentar convèncer la justícia alemanya del contrari. Però voldria recordar que no és només la justícia alemanya la que opina d’aquesta manera i que, a més, la duresa amb què han respost els tribunals de justícia espanyols no és precisament ni objectiva ni raonable. Concepción Arenal, a qui sempre m’encanta recordar, deia: “Quan la culpa és de tothom, no és de ningú”. I afegia: “Gairebé sempre és injustícia l’austera severitat i gairebé sempre és justícia la bondat”.