Feeds:
Entrades
Comentaris

El feminisme, com tantes altres coses, és, per sobre de tot, una actitud personal davant de conceptes com els drets humans, la igualtat, la llibertat, la democràcia paritària, la violència domèstica, el masclisme, la bretxa salarial o el sostre de vidre, per posar tan sols alguns exemples. També és una manera de viure la vida i d’entendre la injustícia que ha significat que almenys la meitat de la població hagi viscut durant vint segles sense que se’n reconeguessin els drets.

Una de les històries que més m’agraden és la de l’escriptora i filòsofa política Olympe de Gouges, condemnada a mort el 1793, que als peus del cadafal deia: “Si les dones estem capacitades per pujar a la guillotina, per què no podem pujar a les tribunes públiques?” Així d’injusta ha estat moltes vegades la vida, i encara que hi ha altres casos que no són tan dramàtics, valgui la dita popular en què moltes de nosaltres vam ser educades: “Darrere de tot gran home sempre hi ha una gran dona”. Vaja…

Van haver de passar encara força anys després de l’execució de De Gouges perquè s’aprovés el sufragi femení, que amb prou feines té poc més d’un segle. Nova Zelanda (1893) i Austràlia (1902) van donar el tret de sortida a un procés imparable que va ser succeït per Finlàndia (1906), Noruega (1913), Polònia (1918), Alemanya (1919), Espanya (1931), França (1944), Itàlia (1945) i, ja a la cua, pràcticament abans-d’ahir, l’Afganistan (2003) i Kuwait (2005).

Posteriorment, aquests i gairebé la resta de països han promulgat lleis a favor de la igualtat, en contra de la violència de gènere i per a la recerca d’una igualtat real. Però la llei tan sols marca l’inici d’un camí i, encara que té un gran valor pedagògic, el canvi cultural i social és un procés molt més lent. En el meu cas, soc d’una generació en què el feminisme no només no estava de moda sinó que, a més, estava mal vist. Era com si la història de les sufragistes dels anys trenta no es volgués superar mai.

El masclisme es vivia dins d’una certa normalitat, fins al punt que era defensat per les mateixes dones

El masclisme profundament arrelat a la nostra cultura aleshores ni tan sols era qüestionat, gairebé m’atreviria a dir que es vivia dins d’una certa normalitat, fins al punt que era defensat per les mateixes dones. Ha estat només amb el pas dels anys que hem anat desterrant les conductes més extremes i, a poc a poc, prenent consciència col·lectiva. És el que es defineix com la “quarta onada del feminisme” en la seva lluita activa contra tot tipus de violència, especialment la sexual, i el combat per una paritat real.

Del que es parla poc és del preu que moltes dones van o vam haver de pagar, i potser hauran de pagar, tant en el terreny personal com professional, per la seva lluita. Allò que no es veia no existia, que la dona no es mogués de casa era una manera de mantenir-la oculta: allò que no té nom, allò que s’amaga, està dominat per la por. El pitjor de tot és que ni tan sols érem conscients que vivíem sense llum. Avui miro enrere i em sembla inconcebible que acceptéssim determinats fets que avui semblen inadmissibles. Desgraciadament era una cosa semblant a l’aflorament d’abusos de menors perpetrats anys enrere, amb la diferència que aquests encara estaven més indefensos. Potser per això sempre he pensat que l’única prevenció davant de qualsevol forma d’abús és que no es mantingui oculta.

Les relacions afectives també es veuen afectades en una societat poc preparada perquè les dones superin els homes. És un combat desigual plantejat en absurds missatges de rivalitat, en què les felicitacions d’amics i familiars quan una dona és nomenada per a un càrrec important més aviat semblen dards enverinats. Encara ara em costa d’entendre que això no es visqui en termes d’igualtat, i inevitablement em retrotrec a l’educació franquista, quan deia: “La dona té l’obligació de saber tot el que podríem anomenar la part femenina de la vida; la ciència domèstica és potser el seu batxillerat. Un arquitecte no pot ser bo si no dibuixa bé; un enginyer sense el coneixement de les matemàtiques seria un fracàs; el mateix passa amb les dones: la seva base fonamental és la casa; guisar, planxar, sargir, etc. són altres problemes que en un moment donat haurà de resoldre, per tant, s’ha de capacitar per a això”. (Mayordomo, 1999: 259).

Actualment en l’àmbit universitari no només hi ha més dones que homes en la majoria de carreres, sinó que elles solen tenir els expedients més brillants, però no perquè siguin més intel·ligents, sinó perquè són més treballadores, més exigents, menys confiades d’elles mateixes. Fa temps que han après a sargir els forats de la vida.

La meva neta Carlota fa anys cada 8 de març i sempre li dedico l’article. Ara ja sap que les “sufragistes” són les dones que votaven i no unes “surfistes” en campionats de vela, com també sap que mai no tolerarà una diferència pel fet de ser nena. Jo l’anomeno “petita bombeta”, perquè està acostumada a pensar i a discutir, a brillar i no apagar-se, a viure amb llum i mai en l’obscuritat, a il·luminar el que l’envolta.

Anuncis

Hem de partir de la base que si més no és una imatge insòlita veure bona part del Govern, la presidenta del Parlament i els dos líders socials asseguts al banc dels acusats del Tribunal Suprem. Crec que la visió del judici, amb els jutges al fons, acusació i defensa als costats i ells al centre, serà difícil d’oblidar.

Aquests dies també tenim l’ocasió de veure part del funcionament de la justícia, encara que cal tenir ben present que de moment només han declarat els acusats, si bé molts també han respost a les preguntes de la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat. A la gent sol sorprendre-li la contundència i persistència de les preguntes de la Fiscalia en l’interrogatori, però és que ha de demostrar que l’acusació es basa en fets reals i no imaginaris. Els fiscals no solen caure bé, ni tan sols a les pel·lícules.

Amb els jutges la percepció és diferent, i també en aquest cas el jutge Marchena ha ofert una imatge respectuosa i especialment garantista, però de moment només en podem valorar les formes.

Analitzem la qüestió dels temps i la proporcionalitat. L’acusació de rebel·lió és la més greu, sens dubte, recordem que per aquesta acusació es demanen no només penes molt llargues sinó que també és la causa de l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, que en aquests casos suspèn l’exercici de funció o càrrec públic. Aquest article només es podia aplicar a aquelles persones que, estant en presó preventiva, comptessin amb una interlocutòria de processament ferm pel fet d’estar integrades o relacionades amb bandes armades, individus terroristes o rebels. En aquest cas, per aplicar-la es feia imprescindible l’acusació de rebel·lió.

Però això resulta ben curiós que, si més no fins ara, en els interrogatoris del fiscal i de l’Advocacia de l’Estat no s’hagi començat amb preguntes sobre la presumpta rebel·lió –i en conseqüència sobre la violència–, sinó que s’hagin deixat per al final. Si analitzem minuciosament la distribució dels temps, és evident que l’aclariment sobre la violència no n’ocupa la major part.

Avui no és sobrer recordar la valoració que en el seu dia va fer el tribunal alemany de Schleswig-Holstein per negar l’extradició de l’expresident Puigdemont pel delicte de rebel·lió

Durant tot el matí de dimarts, per exemple, les preguntes del fiscal a Jordi Turull es van estendre enormement en tot el que feia referència a possibles desobediències o al delicte de malversació, i només molt al final es va abordar el tema de la violència. Dit en altres paraules, bona part de les preguntes sobre la desobediència al Tribunal Constitucional feien pensar en una de les qüestions més debatudes en el país: el dilema que de vegades es planteja entre legalitat i legitimitat, disjuntiva que en alguns casos s’ha contestat en termes de ponderació.

En el cas de l’Advocacia de l’Estat, les preguntes sobre malversació van ser les més extenses, i només al final va aparèixer lleument el tema de la sedició, cosa que sens dubte sorprèn perquè es tracta del delicte més greu de què acusa aquesta part. Si calculéssim el temps dedicat fins ara a esbrinar la possible existència de violència, veuríem que no és proporcional a la gravetat de l’acusació, ja que en realitat hauria d’haver ocupat la major part del temps dels interrogatoris.

Però la violència continua sent la qüestió clau, com no pot ser d’una altra manera. Avui no és sobrer recordar la valoració que en el seu dia va fer el tribunal de Schleswig-Holstein per negar l’extradició de l’expresident Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Els jutges alemanys van considerar que la violència havia de tenir entitat suficient per doblegar la voluntat de l’òrgan constitucional, és a dir, que el “llistó” de la violència en aquests casos havia de ser molt superior al que contenen les disposicions penals per a la protecció dels drets individuals.

En vista d’aquestes precisions, entenc que en termes generals les preguntes sobre la violència no han estat fins ara el nucli principal. Tots i cadascun dels imputats s’han declarat pacifistes, no una sinó moltes vegades, però no per això han renunciat a la defensa de les seves idees, ben al contrari. En aquest sentit, dimarts Raül Romeva, que va ser un eurodiputat brillant i compromès, va defensar que “sempre ha apostat pel dret a l’autodeterminació com a objectiu legal i legítim”. Tampoc les preguntes a l’exconsellera Bassa es van centrar en la violència, sinó més aviat en qüestions administratives.

El sentit de rebel·lió del nostre Codi Penal no és només el de “declarar la independència d’una part del territori nacional”, sinó que això s’ha de fer mitjançant “un alçament violent i públic”. Així que aquesta resistència, aquesta desobediència, aquesta, sublevació, aquest alçament col·lectiu contra el poder legítimament constituït, s’ha de fer violentament i públicament, fins al punt d’alterar greument la convivència pacífica de la ciutadania.

Sent aquesta l’acusació més greu, que a més ha comportat una presó preventiva d’extrema duresa, hauria d’haver centrat al meu entendre en temps i en forma l’interrogatori dels membres del Govern.

Portem setmanes, més ben dit, mesos i fins i tot anys tensos, encara que ara sembla que hem pujat un esglaó més en la crispació. Fa temps que la moderació ha deixat de ser un valor, malgrat que com deia Ramon Llull “cap taula està ben guarnida si està absent de temprança”.

La setmana vinent comença el judici de l’1-O, que ni en el pitjor dels escenaris hauríem pogut imaginar. Un cop més, legalitat i legitimitat seran dos conceptes enfrontats. Però més enllà de la defensa o atac de cadascú hi ha un principi important i, almenys al meu entendre, oblidat: el de la proporcionalitat. Davant d’uns fets innegables que van portar a una dura confrontació, la pregunta continua sent: ¿era ineludible la judicialització per resoldre el conflicte? ¿No s’haurien pogut trobar altres formes? I un cop es va decidir arribar als tribunals, ¿era obligat formular l’acusació del delicte més greu, el de rebel·lió, sense que amb una lògica valoració de la tipicitat penal s’hagués apreciat violència? I fins i tot així, durant la instrucció, ¿no s’hauria pogut evitar la presó preventiva amb l’ús de mitjans de control telemàtic?

En la vida quotidiana la idea d’acudir als tribunals s’associa sempre al conflicte, a un problema que no s’ha pogut resoldre per les vies normals, des d’un divorci fins a una herència o fins i tot un conflicte veïnal. Si això és així en l’àmbit civil, encara és molt pitjor en el penal. La simple idea d’acusació quan defenses amb convicció la teva innocència és terrible.

Defensar-se de greus acusacions en un judici penal crec que és una de les situacions més difícils per les quals pot passar una persona. Entre altres coses perquè encara que no s’arribin a provar els fets, haver-se de defensar d’unes acusacions ja és un exercici molt dur. Amb freqüència, el temps transcorregut des que es van produir els fets fins que se celebra el judici fa que algunes coses puguin haver canviat; altres vegades, el necessari oblit les pot arribar a convertir en inexistents, i en tot cas el tan necessari penediment no sol arribar mai. Però és molt pitjor el que representa per a la víctima, que novament s’ha d’enfrontar a una cosa que voldria oblidar i davant de la qual de vegades té fins i tot la sensació que dubta del seu propi testimoni. He vist víctimes que en el judici se senten gairebé acusades. Qui llegeixi aquestes línies i hagi passat per l’experiència confirmarà aquestes paraules.

A tot això cal afegir-hi la litúrgia de la justícia, començant pels vestits negres, que sembla que es van instaurar a Anglaterra el 1694 amb motiu de la mort d’una reina i que més tard van ser assumits per la resta de països. Sigui quin sigui el seu origen, el negre sobretot simbolitza distància, respecte i autoritat. També el llenguatge judicial marca el seu ritme, i paraules com concurs de delictesde lleisidealmedial o real ; error de prohibiciódirecte oindirecte ; error de tipus ; en el cop, o error vencible o invencible, per posar-ne tan sols alguns exemples, semblen un jeroglífic pensat perquè no s’entengui. Per no parlar de tots els principis i les regles processals que presideixen el judici i tot el que hi passa, i que intueixo sense gaire esforç que per a moltes persones resulten incomprensibles.

Vull creure, fins i tot a risc que em titllin d’ingènua, que el judici no està decidit i que la sentència no està escrita

Si tot això és així en circumstàncies normals, no es fa difícil imaginar la duresa del judici de l’1-O, en el qual s’imputen greus delictes i es demanen penes que, com si fos poca cosa, van dels 7 anys als 25, i en què quatre dels acusats porten més d’un any en presó preventiva i cinc més gairebé dotze mesos. Naturalment, segur que han preparat bé la seva defensa i possiblement podran dir moltes coses que han estat silenciant durant molt temps, però també hauran d’escoltar en directe l’altra versió dels fets, no només per part de la fiscalia sinó també de l’Advocacia de l’Estat, i especialment de l’acusació particular exercida per Vox, que ja s’intueix que la farà servir d’altaveu de les seves idees.

Crec que costarà molt d’entendre com es poden donar versions tan diferents d’uns mateixos fets, amb el lògic risc que només escoltem aquelles que d’entrada ja compartim. Però vull creure, fins i tot a risc que em titllin d’ingènua tal com em va passar aquesta mateixa setmana en una tertúlia, que el judici no està decidit i que la sentència no està escrita. Per descomptat que ja hi ha una instrucció, però el judici oral pot i ha de ser un exercici de transparència i de cerca de la veritat, mitjançant les garanties d’immediatesa, oralitat i publicitat.

Reconec que aquests dies em costa llegir alguns articles de premsa sobre delinqüència i especialment sobre violència domèstica. Tothom es veu amb cor de dir-hi la seva i ja em sembla bé, esclar, però jo prefereixo la visió empírica que té la criminologia, una ciència que estudia la realitat de la delinqüència i hi aporta dades que, com passa amb tot, sempre són interpretables, però en qualsevol cas es fa des del rigor científic.

Ningú no dubta que la medicina ha avançat –i de quina manera!–, però a ningú no se li acut pensar que eliminarà la mort, oi? Doncs seria convenient aplicar el mateix raonament en el camp de la delinqüència: la criminologia ha permès crear polítiques i lleis per reduir la delinqüència, prevenir-la o tractar-la de manera més adequada, però aspirar a eliminar-la del tot no és realista.

Al llarg de la història sempre hi ha hagut persones que s’han apartat de les normes; s’han dedicat molts estudis a les ciències del comportament i n’han sorgit moltes teories. El que és evident és que no resulta gens senzill d’explicar per què una persona en un determinat moment decideix cometre un delicte, mentre que una altra en circumstàncies similars decideix no fer-ho. Davant d’aquesta realitat el que és important és saber com reaccionar a la violència i esbrinar la manera, si no d’eliminar-la, com a mínim de reduir-la.

En la majoria de països del món ens trobem amb una proporció mitjana de 10 dones per cada 100 delinqüents, i fins i tot en alguns països aquesta xifra és inferior

Les teories criminològiques més antigues se centraven en l’anàlisi de les característiques físiques de les persones, en al·lusió a una possible herència genètica i a l’existència de famílies delinqüents, etc. Altres teories es podrien agrupar a l’entorn del que es defineixen com característiques individuals, ja sigui l’edat, la intel·ligència o certs trastorns de personalitat. Finalment, les teories més importants són les de caràcter sociològic, que en comptes de centrar-se en els aspectes individuals del possible delinqüent se centren en el delicte des del punt de vista del fenomen social i en l’anàlisi de la mateixa estructura i organització de la societat com a factors que afavoreixen la delinqüència.

Quan mirem de centrar aquestes teories en l’anàlisi de la delinqüència femenina, m’atreviria a dir que topem amb una qüestió que encara ara està molt mal resolta. En la majoria de països del món ens trobem amb una proporció mitjana de 10 dones per cada 100 delinqüents, i fins i tot en alguns països aquesta xifra és inferior. Les estadístiques penitenciàries mostren percentatges similars. Per posar un exemple, la taxa de dones privades de llibertat a l’estat espanyol en data de gener del 2019 és del 7,5% i a Catalunya del 7,61%, segons les fonts d’estadística penitenciària del ministeri de l’Interior.

Històricament també s’ha volgut donar un fonament a aquesta realitat. Alguns estudis inicials van considerar que la dona delinquia menys pel fet que era inferior a l’home. Una altra teoria més moderna, anomenada la del rol o d’igualtat d’oportunitats i formulada als anys setanta, considerava que la dona cometia menys delictes perquè com que no participava en la vida pública tenia menys oportunitats per fer-ho. Consegüentment, s’augurava per al futur un increment important de la delinqüència femenina a mesura que s’assolís la igualtat social i la dona tingués les mateixes oportunitats que els homes. Aquesta teoria tenia una base lògica i semblava raonable, però no només no se n’ha complert el pronòstic sinó que s’ha demostrat que en països on s’han assolit quotes importants d’igualtat de gènere, com en alguns del nord d’Europa, encara hi ha menys delinqüència femenina. Una altra teoria és la teoria de poder i control (TPC). En referència al poder, destaca les relacions entre el pare i la mare derivades de les posicions d’autoritat que cadascun ocupa al lloc de treball per explicar que es traslladen a la llar sobre la base d’una estructura familiar (patriarcal, matriarcal o igualitària). És aquesta diferència d’autoritat la que argumentaria determinats comportaments diferenciats. Pel que fa al control, la TPC destaca l’actitud parental com a factor que incideix en la comissió o no de delictes: un control més gran cap a les filles que cap als fills explicaria una taxa més baixa de delinqüència femenina.

Per què no analitzem en positiu aquesta resistència de la dona a la violència i al delicte?

Hi ha moltes altres teories que lamentablement no han estat gaire desenvolupades ni expliquen prou la diferència tan gran de la incidència de la delinqüència masculina i la femenina, i sobretot la lligada a la violència. Potser per això quan parlo d’aquest tema sempre acabo arribant a la mateixa conclusió: per què no analitzem en positiu aquesta resistència de la dona a la violència i al delicte?

Per cert, recomano llegir un interessant treball d’Enrique Echeburúa i Santiago Redondo (2010) titulat ‘Por qué víctima es femenino y agresor masculino?’, que analitza per què els homes són més agressius que les dones.

En plena polèmica sobre la violència de gènere es va publicar el 2018 la investigació ‘Agresores sexuales con víctima desconocida‘, de la criminòloga Andrea Giménez-Salinas (‘et al.’), en què es destacava que Espanya és un dels països amb menys violència sexual d’Europa. Però, afortunadament, l’estat espanyol no destaca només en aquesta matèria, ja que també es troba entre els països amb un índex més baix d’homicidis per cada 100.000 habitants, per sota de les xifres de França i Alemanya, per exemple, i semblant a les d’Holanda o Noruega.

Però aquestes dades no són fruit de l’atzar ni ens hi hem de resignar pensant que “ja estem bé com estem”. Al contrari, això ens indica que algunes polítiques que han costat tant d’implementar estaven ben plantejades, així que no poden ser desterrades sense més ni més.

D’entrada no qüestiono el compliment de les lleis, però defenso que no només se n’ha de mirar la lletra sinó també l’esperit. En un món complex com el nostre, les lleis no poden descriure tots els casos concrets, de manera que de vegades requereixen una interpretació i comprensió hermenèutiques, en les quals per a mi han de prevaldre valors fonamentals com la dignitat i el respecte a la persona humana.

He escrit sovint sobre la presó, perquè la privació de llibertat és el càstig més greu que es pot imposar a una persona. Però la presó no només afecta a qui hi és intern, sinó que té moltes altres conseqüències. En aquest cas em refereixo als fills i les filles de les persones preses, infants que amb freqüència són víctimes invisibles, que pateixen l’anomenada victimització secundària.

Fa un parell de dies es va produir un conflicte que si no fos pel context polític que estem vivint hauria passat desapercebut. Un nen petit, el fill de Josep Rull, va tenir un accident mentre visitava el seu pare a la presó en un dia especialment significatiu per als infants, la vigília de Reis. En vista de la gravetat dels fets, ja que sembla que va patir una caiguda que li va fer perdre el coneixement, va ser traslladat en ambulància a l’hospital de Manresa. El reglament penitenciari (l’article 161.4) preveu la possibilitat que la direcció d’un centre d’internament concedeixi un permís extraordinari als progenitors en cas d’urgència, si bé estableix una diferència entre presos penats i preventius, ja que aquests últims necessiten, a més, una autorització expressa de l’autoritat judicial.

En el cas que ens ocupa, el tribunal competent per a l’esmentada autorització era el Tribunal Suprem, però, fins on jo sé, no té jutjat de guàrdia, de manera que em sembla difícil que el 5 de gener a la tarda es pogués pronunciar amb la urgència requerida. A això s’hi suma el fet que abans de la concessió del permís, la direcció de la presó de Lledoners el va sol·licitar al jutjat de Manresa, el qual no el va ni autoritzar ni denegar, ja que va considerar que no era competència seva. Al meu entendre, l’autoritat del centre penitenciari va fer prevaldre com a principi fonamental l’interès superior del menor i en conseqüència va concedir el permís necessari perquè el pare pogués estar amb el seu fill, i va ponderar especialment en la seva decisió tant la gravetat com la urgència del cas. Tot plegat avalaria que, donades les circumstàncies concretes d’aquell supòsit, es pogués concedir un permís extraordinari.

Voldria recordar que no fa pas gaire un sector de la societat va criticar durament Paula Montero, directora del mateix centre, quan durant una vaga de fam va aplicar la normativa penitenciària de mantenir la destinació dels presos en vaga (que no era altra que el menjador). Avui, un altre sector la critica amb la mateixa duresa perquè en un cas d’urgència va prendre una decisió que al meu entendre està fonamentada en el respecte a l’interès superior del menor reconegut tant en les nostres lleis com en els tractats internacionals.

Són temps francament difícils per a persones competents i compromeses que han de prendre decisions que se solen interpretar des d’interessos partidistes, independentment de motius objectivables. Per això, el meu respecte i agraïment en aquest cas a la directora i el seu equip, que dirigeixen en circumstàncies excepcionals una presó amb prop de 700 interns i en la qual intenten implantar un sistema de participació i de convivència que ajudi a la futura integració de tots els presos en la societat. I tinguem respecte i dignitat, independentment de les idees de cadascú, per a nou persones que porten massa temps privades de llibertat i que afronten un judici duríssim per haver defensat les seves idees.

L’avantatge de fer anys és que cada cop revius amb més claredat el passat. I la memòria té la virtut de ser intemporal, perquè els records no són necessàriament més intensos com més propers són; més aviat diria que passa el contrari: n’hi ha que el temps no només no els esborra sinó que els intensifica. Però també és cert que n’assages interpretacions, mires de donar-los un altre sentit. Fins i tot aquells que en el seu moment et van fer tant de mal entren en una espècie de nebulosa protectora amb la qual tu mateixa aprens a fer-te’n una visió edulcorada. Així vivim més feliços.

El Nadal sempre és temps d’enyorament de persones i de records, dels que t’acompanyen i dels que ja no hi són, d’afectes i desafectes, de bones notícies i de dolentes. El cert és que tots aquests sentiments, sense que siguin exclusius d’aquestes festes, es fan molt més intensos. En el meu cas vinc d’una família nombrosa i continuem sent-ho, i soc tradicional -que no vol dir conservadora- en els costums i també en els àpats. Encara m’agrada fer-los personalment, de manera que durant uns dies canvio els llibres pels estris de cuina i any rere any m’envolto de grans cassoles, que també amb el temps sembla que augmentin de pes i de mida. Recupero les antigues receptes familiars de mares i àvies, la majoria encara escrites a mà, i hi tinc una relació especial d’intimitat: durant aquests dies els parlo i els explico el que em passa pel cap, i sento que d’alguna manera m’estan escoltant. I evito la sal, perquè ja saben que en aquestes ocasions les dones salem els menjars amb les nostres llàgrimes.

Tot això ho faig perquè vull, perquè m’agrada, perquè forma part d’una manera d’entendre la meva pròpia vida i la relació amb els que m’envolten. Però no tinc res ni ningú que m’obligui a fer-ho, i encara menys un home. M’agrada l’espai de la cuina perquè genera proximitat i complicitat entre homes i dones, i un acostament molt singular amb els infants.

Sempre aprofito també el canvi d’any per repassar algun dels temes que he treballat, algun de recurrent, com el de la violència domèstica i masclista, que fa molts anys que estudio. I quan miro les estadístiques em dol especialment la de les víctimes mortals. Dones que moren pel simple fet de ser-ho, feminicidis que en molts països ni tan sols compten com a tals perquè no es volen reconèixer unes morts que amb tota seguretat es podrien haver evitat.

A Espanya des del gener del 2003 han estat assassinades un total de 976 dones per violència masclista. Es parteix d’aquesta data perquè va ser aleshores que es van començar a comptabilitzar sota aquest concepte, però probablement aquesta xifra es deu quedar curta, sens dubte deu ser molt més elevada si tirem encara uns quants anys més enrere. Ja sé que qualsevol comparació és odiosa, però la història més recent em porta a pensar en el terrorisme, i així, per exemple, en el llibre Vidas rotas es relata la mort de les 858 víctimes d’ETA en els últims 50 anys. “La seqüència cronològica de totes i cadascuna de les morts causades per ETA permet comprendre en la seva plenitud el tremend cost humà i polític del terrorisme a Espanya”. Així es defineix aquesta obra, que també vol significar un emotiu homenatge a totes les persones assassinades per la banda terrorista.

No es tracta de confrontar ni el dolor ni la mort, ja que cada vida té un valor en ella mateixa. Però respecte a les víctimes d’ETA almenys en els últims temps hi ha hagut una important conscienciació col·lectiva solidària amb el seu dolor i el de les seves famílies. Res a veure amb la violència de gènere, en relació a la qual, a part que probablement poques persones recorden els noms de les víctimes, també hi ha qui s’atreveix a qüestionar-les. Per reblar l’escàndol, els discursos de Trump, Bolsonaro, Salvini o Abascal ens recorden que miserables i injustos poden arribar a ser els arguments. El cert és que em sento profundament incòmoda i molesta amb la criminalització del feminisme, com sempre passa també amb la d’altres col·lectius necessitats, com el de la pobresa i la immigració.

Per postres, també proliferen arguments benintencionats com els apuntats per Javier Marías en un article recentment publicat a El País, que consideren que el nou feminisme representat pel moviment #MeToo tornarà a tancar les dones perquè els homes no voldran assumir cap risc i en conseqüència les evitaran sigui com sigui, cosa que portarà novament a una separació total de sexes. Suposo que Marías ha oblidat que en el recorregut de la reivindicació dels drets de les dones amb prou feines portem unes hores d’història i que la pèrdua de poder absolut -en aquest cas dels homes- mai no és gratuïta. Hauria estat bé que hagués pres nota d’aquell acudit de Forges que en el mateix rotatiu mostrava un home amb un rètol adreçat a les dones on hi deia: “Et vull lliure, sense pors, sense discriminació, amb feina digna, respectada… i feliç! Molt!”

Dentro de la cárcel no es fácil reivindicar determinadas posiciones. El sistema penitenciario está especialmente regulado, de manera que la capacidad de decidir de los internos es muy limitada. Desde temprano por la mañana, es decir, la hora de levantarse, hasta la noche, la hora de acostarse, tienen todas las horas pautadas. Tampoco se escogen la comida –mas allá de los menús establecidos por razones de salud o religiosos– o la distribución del tiempo. Sí hay posibilidad para decidir ciertas actividades, pero siempre en los horarios preestablecidos. En este sentido la vida “organizada” de un interno se parece bastante al resto, no así por supuesto en su interior o en su manera o capacidad de adaptarse al medio.

Una vida tan metódica y pautada es una de las grandes contradicciones de la finalidad resocializadora que nuestro ordenamiento jurídico atribuye a la pena privativa de libertad. Hace muchos años que esto se critica con la sencilla afirmación de “se quiere enseñar a vivir en libertad, pero lo primero que se hace es quitarla”, a lo que habría que añadir que la vida en la prisión se parece muy poco a la de afuera. En los países nórdicos hace ya bastante tiempo se introdujo el término normalización para intentar que la vida en la prisión fuera lo más parecida al exterior, entendiendo que la propia cultura carcelaria alejaba al individuo de su posible integración social.

Así las cosas, en la cárcel no existen muchos mecanismos pacíficos para reivindicar o protestar contra determinadas situaciones y que estas alcancen una cierta repercusión social. Los muros de la prisión no solo aíslan a sus internos del exterior, sino que también impiden que sus opiniones sean escuchadas y atendidas extramuros. En este sentido, la huelga de hambre es quizás el último recurso al alcance para reivindicar ante la sociedad una situación que se considera claramente injusta.

Cierto que una huelga de hambre no es nada fácil de gestionar para la administración penitenciaria, pero sin duda la mayor dificultad y dureza es para la persona que la realiza. Es una decisión difícil, premeditada y pensada, pero finalmente lo único que se pone en riesgo de verdad es la propia salud, situación que en caso extremo, puede llegar hasta poner en peligro la vida.

La obligación de la Administración de velar por los internos no puede obviar los derechos fundamentales del penado en relación a su vida y salud

Así que la decisión de iniciar una huelga de hambre por parte de Jordi Sánchez y Jordi Turull, primero, y Joaquim Forn y Josep Rull, dos días más tarde, es una medida que debe ser respetada y en modo alguno banalizada. Es seguramente una de las decisiones más difíciles que han tomado en su vida. La huelga de hambre en prisión tiene una dimensión ética, deontológica y jurídica que se complica cuando alcanza situaciones extremas.

Estos días que hemos hablado tanto de la transición, apenas he oído mencionar los motines en prisión causados por los presos comunes a quienes no alcanzó la amnistía; nuestras cárceles ardían literalmente. Tampoco parece que nos acordemos de las huelgas de hambre de 1981 y 1990 protagonizadas por los miembros presos del GRAPO, en las que por esta causa no solo murieron dos personas, sino que también tuvo como consecuencia en 1990 el asesinato del médico José Ramón Muñoz, jefe de medicina interna del hospital que atendió a los presos y que además había manifestado objeción de conciencia.

Así que no está de más recordar que quien realiza una huelga de hambre, aunque sea llevada a sus últimas consecuencias, nunca puede ser considerado como un suicida, como alguien que quiere quitarse la vida, que persigue morir, porque esta no es su voluntad sino la de conseguir ciertos objetivos que cree solo podrá alcanzar con este medio. Pero este no ha sido nunca un debate sereno. Tampoco lo ha sido determinar si la administración penitenciaria está autorizada/obligada a alimentar forzosamente a una persona en contra de su voluntad cuando existe un grave riesgo para su vida. Aquí, mientras desde el punto de vista ético y de la deontología médica se ha defendido que lo que prima es la autonomía individual para tomar decisiones que pueden poner en peligro la vida, la perspectiva legal es más confusa.

Así que en el caso de una huelga de hambre llevada hasta sus últimas consecuencias en prisión se plantean tres supuestos: 1) la Administración estaría autorizada/obligada a alimentar al recluso aunque este tenga plena conciencia, a causa de la prioridad de proteger la vida por encima de cualquier otro derecho. En este caso, se defiende por entender que existe una relación jurídica de especial sujeción entre el interno y la Administración, y esta tendría el deber de velar por su integridad, su salud y su vida. 2) Matizando la posición anterior, existiría el argumento de que se podría intervenir tan solo cuando el interno hubiera perdido la conciencia, y solo así se podría alimentar forzosamente para evitar su muerte. 3) La última posición, que comparto, es la de entender que la obligación de la Administración de velar por los internos no puede obviar los derechos fundamentales del penado en relación a su vida y salud, y que como enfermo tendría toda la voluntad de decidir y los mismos derechos y libertades que cualquier otro ciudadano.

Creo que una huelga de hambre es tan seria que solo pertenece a quien ha decidido llevarla a término. Sumarse desde el exterior, aunque sea como muestra de solidaridad, es apropiársela y quizás trivializar una decisión surgida de la más profunda consciencia de cada una de las personas que la está llevando a cabo.

Esther Giménez-Salinas, Cátedra de Justicia Social y Restaurativa Pere Tarrés – URL