La irretroactivitat de les lleis penals

Durant tot aquest temps des del govern central se’ns ha enviat un missatge molt clar: “Cal respectar sempre la legalitat vigent”. Una opinió que, naturalment, comparteixo. I és cert que si existeix la norma jurídica és perquè es respecti, ja que en principi regula el marc mínim de convivència dels ciutadans. Ara bé, també és cert que amb el pas del temps no totes les lleis responen adequadament a aquestes necessitats, de manera que és lògic que quan això passi s’estableixi un nou marc de relació. Els sona?

Però aquest govern inamovible als canvis i que per activa i per passiva ens envia el missatge de respecte a la legalitat vigent es trobarà en un atzucac si la setmana que ve el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg (TEDH) es pronuncia sobre el cas Inés de los Ríos anul·lant l’anomenada doctrina Parot. Si és així, no li quedarà més remei que prendre’s una bona cullerada del seu propi xarop, per més amargant que li resulti. I que consti que en un tema tan delicat com aquest no me’n puc alegrar.

Miraré d’explicar la situació de la manera més senzilla possible. D’entrada els avanço, un cop més, que a vegades els criteris jurídics no coincideixen amb els ètics i els morals. No em sento gens còmoda amb el resultat al qual es pot arribar, ho dic per endavant i constatant que la lesivitat d’un assassinat no es pot comparar amb la de cent. A més, suposarà un dur, duríssim cop per a les víctimes del terrorisme. Tantes campanyes antiterroristes que hem viscut i ara, paradoxalment, per falta de rigor en la revisió de les lleis, servirem als terroristes en safata una vergonyosa victòria. Però si les normes estan malament, el que hem de fer és canviar-les a temps i ser molt escrupolosos.

Henry Parot va començar una sagnant carrera delictiva el 1978, però no va ser detingut fins al 1990. Va ser condemnat a prop de cinc mil anys de presó per la seva participació en nombrosos atemptats entre els quals hi ha 26 assassinats i més de cent assassinats frustrats. Aleshores se’l va jutjar i se li va aplicar el Codi Penal vigent, que era del 1973 i que establia un compliment màxim de trenta anys de condemna.

Ja havien passat quinze anys des de la mort de Franco, s’havien reformat nombroses lleis penals, entre d’altres la llei orgànica general penitenciària. Però la reforma global del Codi Penal, discutida durant tota la dècada dels 80, no va veure la llum. Va caldre esperar fins al 1995.

El que ha passat ja aleshores es podia preveure. Si s’haguessin reformat les lleis a temps no hauríem arribat a la situació actual. Però aquest país funciona així: sempre s’espera que el temps resolgui les coses i, en aquest cas, no hi ha dubte que ha contribuït a empitjorar-les.

I així va arribar un dia del 2005 que Henry Parot va reclamar la seva sortida de la presó, acollint-se als beneficis penitenciaris que havia obtingut i a la redempció de penes pel treball. Es pot considerar injust -i jo ho veig igual- que un delinqüent condemnat per tants delictes tan sols complís una reclusió de vint anys. Però aquesta era la legalitat vigent en aquell moment i la irretroactivitat de les lleis penals és un principi constitucional.

Però hem de fer un salt a la història per comprendre-ho: l’anomenadaredempció de penes pel treball era una institució que servia per escurçar la condemna d’aquelles persones sentenciades que desenvolupaven una activitat laboral en un centre penitenciari. Aquesta institució neix en el transcurs d’una Guerra Civil Espanyola amb una triple finalitat: buidar les presons sobrecarregades, obtenir un rendiment del treball barat i domesticar els interns.

Es va incorporar al Codi Penal el 1944 i aleshores era aplicable a qualsevol tipus de condemnat, independentment de la naturalesa del delicte comès. En l’article 100 s’establia que al reclús treballador se li abonés un dia de compliment de condemna imposada per cada dos dies treballats.

Anteriorment s’havia aplicat a nombrosos delinqüents, terroristes o no, de manera que, a través de l’acumulació de condemnes prevista en l’article 70, els trenta anys es consideraven com una única pena, i així els beneficis penitenciaris es descomptaven d’aquesta pena. El 2006 el Tribunal Suprem va considerar que era injust equiparar l’autor d’un sol delicte amb el condemnat a múltiples penes i establia una nova manera de precisar el compliment de les penes, aplicant els possibles beneficis a cadascuna per separat. És a dir, que els beneficis serien descomptats de cadascuna de les penes que s’anaven complint successivament, començant per la de més quantitat. Això sí, sempre fins a un màxim efectiu de trenta anys.

Tres vots particulars de tres magistrats van alertar que aquesta era una tècnica inèdita de desagregació no prevista en el text. Consideraven que “no era una relectura de l’articulat sinó una veritable reescriptura de l’article 70.2”, ja que, en lloc d’apreciar la refosa de la totalitat de les penes imposades, assolint el límit màxim de trenta anys, s’operava directament sobre cadascuna de les penes individualitzades. I arribaven a la conclusió que “equivalia, ras i curt, a aplicar de manera tàcita i retroactiva en perjudici del reu l’article 78 del Codi Penal de 1995 en la seva actual redacció de la LO 7/2003”.

La doctrina Parot va ser avalada pel Tribunal Constitucional el març del 2012. Això sí, amb cinc vots discrepants en entendre que no era lògica ni tenia base legal, i que a més lesionava el dret fonamental a la llibertat.

En aquesta situació, no sé què passarà dilluns, però aquesta situació pot afectar 137 presos d’ETA i una trentena de presos comuns, i caldrà aplicar la doctrina que emani de la sentència del TEDH.

Read Full Post »

CGPJ: nova reforma, un pas enrere

A finals de juny s’aprovava la reforma més important dels últims temps que afectava el Consell General del Poder Judicial. Moltes vegades m’han sentit a dir que els problemes de justícia d’aquest país acostumen a estar a la cúpula i no a la base, i amb això donava a entendre que les dificultats més grans es concentraven al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Constitucional. També és cert que des del punt de vista de les competències de justícia, gairebé no han arribat a l’estat de les autonomies i, per si no n’hi hagués prou, la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va anul·lar part dels preceptes referits a justícia; entre els quals, les competències del Consell de Justícia de Catalunya.

Quan algú ha treballat des de dins en una institució, no és que tingui més legitimitat per criticar-la o lloar-la, però en tot cas sol tenir-ne més coneixement. En aquest sentit, el fet d’haver exercit com a vocal del CGPJ entre els anys 1996 i 2001 em va permetre tenir una noció més profunda del funcionament intern de la justícia. Sempre dic que no va ser una tasca fàcil, per descomptat, i em van sorprendre moltes coses, però no tot era negatiu, ni de bon tros.

Des de la seva creació, es van posar moltes esperances en el Consell com a òrgan constitucional. La seva funció principal era vetllar per la independència dels jutges davant del poder executiu, a imatge i semblança del Consiglio Superiore della Magistratura italià. Avui m’atreviria a dir que si es pot parlar del seu fracàs és fonamentalment per les ingerències dels partits polítics, pel seu desig de controlar-ho tot i d’una manera molt particular la justícia. És evident que també hi ha hagut una sèrie d’actuacions afegides que no hi han ajudat, com ara els viatges de l’anterior president, l’escàs control, les lluites internes o l’excessiva politització. Però val a dir que de portes endins en moltes ocasions ha primat més el criteri professional que el polític.

Però aquests òrgans tan nombrosos -el Consell el formen vint persones, totes juristes, més el president- fan de mal governar i és complicat que siguin eficaços. Les deliberacions, especialment les més complicades, solen ser llargues i s’intenta que siguin consensuades, per la qual cosa porten aparellades unes importants sensacions de pèrdua de temps. Per altra banda, són institucions en què la decisió de treballar amb més o menys intensitat depèn molt d’un mateix, més que del ritme de la mateixa institució.

El Consell necessitava una reforma, en això hi estàvem tots d’acord, però a l’hora de decidir com s’havia d’escometre, el més important era replantejar quina havia de ser la seva funció primordial. Si la idea d’enfortir la independència judicial continuava sent la més important, sens dubte que no s’ha anat pel bon camí. En aquest sentit, les denúncies de les mateixes associacions no s’han de prendre només com una defensa partidista: la llei aprovada desmantella literalment el Consell.

Vint persones era un nombre excessiu, i no hauria passat res si s’haguessin reduït a la meitat (és a dir, a deu), però amb igualtat de drets i obligacions per part de tots els membres. Tanmateix, s’ha optat per una comissió permanent reduïda, que és la que dominarà tots els temes, un fet que obliga la resta de vocals a una participació molt baixa, si només acudeixen a les sessions plenàries. No és cap secret que per conèixer la cultura i el funcionament d’una institució cal viure-hi i dedicar-s’hi plenament. En aquest sentit, quasi els puc assegurar que les votacions finals encara estaran molt més polititzades que ara.

Sovint, en moments de crisi i de corrupció com el que estem vivint, la justícia emergeix com un valor a l’alça, i els ciutadans hi dipositen més confiança. Sens dubte, no és una bona notícia que determinades persones vinculades a les institucions més importants del país estiguin sota sospita, com tampoc no ho és que proliferin tants casos de corrupció. Això implica que en el passat s’ha actuat amb poc rigor i control, tant individual com col·lectiu. Però seria molt pitjor que arribada aquesta situació s’hi estengués, a més, una sensació d’impunitat.

En aquest sentit, per a la independència judicial que tant li ha costat d’aconseguir a aquest país, la reforma plantejada no és en cap cas una bona notícia, ni en el fons ni en la forma. Però haurem d’esperar al setembre a veure com es gestionarà aquesta renovació. Si no hi ha hagut consens en la reforma, veig molt difícil que n’hi hagi en els nomenaments. Quin avorriment, oi? Em diran, i amb raó, que és undéjà-vu tan poc original, i amb els problemes que tenim…

Read Full Post »

Tribunals i terrorisme

El que és professor sap que perquè els seus alumnes integrin bé algun concepte l’ha de repetir diverses vegades i des de perspectives diferents, de manera que quan n’escolto algun que defensa amb passió algun dels valors jurídics que considero fonamentals, em sento especialment reconfortada.

De vegades tinc la impressió que em passa el mateix amb els articles; hi ha idees que, escrigui sobre el que escrigui, apareixen reflectides. Aquest cop voldria escriure amb motiu d’una notícia de la setmana passada però que malauradament torna a ser d’actualitat. Hi ha qui em va preguntar per la doctrina Parot, arran de la possible sentència del Tribunal d’Estrasburg, i és molt possible que la meva resposta els soni a música coneguda: encara que de vegades ens resulti difícil, no és bo de confondre els arguments ètics o morals amb els jurídics.

És indiscutible que les històries dels assassinats comesos per terroristes ens commocionen i ens repugnen; no són justificables de cap manera. Així mateix, també comparteixo l’argument que no es pot considerar de la mateixa gravetat una mort que 25. De fet, la vida és sagrada, així que el dany moral de manllevar absurdament una vida és irreparable. En aquest sentit, entenc perfectament les reivindicacions de les associacions de víctimes del terrorisme. Però les coses no sempre es fan bé i la reforma del Codi Penal del 1995 va arribar amb massa retard i amb l’acumulació d’una sèrie de problemes mal resolts. No sé quina serà la consideració final del Tribunal d’Estrasburg, però hauria estat millor no haver-hi arribat.

Recordo que al seu moment vaig explicar exhaustivament aquesta qüestió als meus alumnes amb motiu de l’alliberament d’Iñaki de Juana Chaos. La majoria d’estudiants opinaven que no havia de sortir tan aviat de la presó. Carregava 25 assassinats terroristes i una pena de 3.000 anys de presó, i la seva sortida representava el compliment de tan sols 18 anys de condemna. Allò semblava una barbaritat a tots els efectes, i María Teresa Fernández de la Vega va arribar a dir aleshores: “ Nos repugna que esté en la calle, pero creemos en la ley “.

Permetin-me que els expliqui una mica el conflicte. La redempció de penes pel treball té origen en la postguerra, quan el nombre d’interns a les presons espanyoles era molt elevat. Aleshores s’entenia que qui mostrava bona disposició a la presó col·laborant amb la feina acceptava d’alguna manera les regles del joc. Per tant, a més de la utilitat que representava el fet de tenir milers de persones treballant, aquesta era una bona manera de disciplinar-les. Quan es va aprovar el text refós del Codi Penal del 1973, aquest sistema va continuar igual, però força més lligat a la idea de prevenció especial. Finalment, la Constitució del 1978 va elevar la resocialització a rang de principi informador del compliment de les penes privatives de llibertat, igual que la llei general penitenciària.

Les condemnes eren molt llargues, de manera que la redempció de penes pel treball era una alternativa que la llei oferia al reclús per complir una condemna reduïda. Si aquest s’acollia a l’escurçament de la condemna, el resultat era predictible; ells ho calculaven millor que ningú. El coneixement de les regles del joc en el còmput de les penes també formava part de la legalitat penal establerta davant de possibles arbitrarietats i incerteses.

Així doncs, el respecte al principi de legalitat és essencial en les lleis penals però, a més, aquestes han de ser clares i concises, exigència que també s’estén a la seva aplicació judicial. En aquest sentit, és important recordar que, quan va entrar en vigor el Codi Penal del 1995, els tribunals, a l’hora d’enjudiciar els casos pendents, per determinar la llei penal més favorable van partir de la normativa -mai qüestionada- que sobre la pena resultant de l’aplicació de la regla 2a de l’article 70 del Codi Penal del 1973 (limitació a 30 anys) hi hauria d’incidir la redempció de penes pel treball.

Aquest criteri es va consolidar amb el temps i, en conseqüència, un possible canvi podria afectar els principis bàsics de retroactivitat o igualtat davant la llei. Tanmateix, la doctrina Parot va ser avalada pel Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, que van considerar, en essència, que el límit de 30 anys no constituïa una pena diferent de les anteriors i que la redempció de penes pel treball es podia aplicar a cadascuna de les condemnes.

D’aquesta manera es resolia un problema social i moral que podia suposar la possible excarceració anticipada d’alguns terroristes i delinqüents que tenien condemnes molt llargues. Ara bé, per al dret significava una resolució controvertida, ja que, tal com quedava palès en els vots particulars, forma part d’una pràctica comuna en l’estratègia terrorista portar el conflicte jurídic al límit.

Read Full Post »

Exclosos del diàleg?

Hi ha paraules, com és el cas del terme «diàleg», concepte angular de les polítiques, religions, teories o cultures més diverses, que s’han vist sotmeses a una forta erosió semàntica. Però si bé tota reflexió és necessària, de vegades pot resultar excessiva. Efectivament, si Aquil•les hagués fet cas a Zenó, mai no hauria atrapat una tortuga.

Justament per això no tinc la intenció d’endinsar-me en els múltiples laberints conceptuals o filosòfics del diàleg o de la idea de la recerca de la veritat propugnada per Plató. Tan sols pretenc acostar-m’hi, sense oblidar que no hi ha separació entre pensament i idees, i que l’única manera d’expressar-les és comunicant-les.

Per sobre de tot, el diàleg és una actitud, una aproximació, un intercanvi d’idees, sense que compleixi necessàriament la funció de buscar acords. D’aquí que sempre s’hagi dit que el diàleg mai no és neutre. Quan dialoguem, sempre ho fem sobre la base de les nostres experiències i vivències intel•lectuals.

El més complicat serà, com deia Descartes, harmonitzar tot allò que forma part estable de la nostra ètica i coneixement i que, per tant, té vocació de permanència en el temps, amb la necessària i flexible adaptació al pensament del nostre interlocutor. Si els nostres criteris no tinguessin, en certa manera, un caràcter de provisionalitat, si no fossin revisables, mai no podríem parlar de diàleg.

De manera que sembla que conversem partint de dos principis antagònics: d’una banda, el ferm convenciment de determinades certeses; de l’altra, la provisionalitat d’algunes veritats. La capacitat d’harmonitzar una realitat amb l’altra constitueix, sens dubte, una de les bases del diàleg.

Dit això, com anem en matèria de diàleg pel que fa a la qüestió catalana? Doncs malament, la veritat; cada cop ens hi trobem més lluny i alhora més atrapats. El recent cas del fiscal Rodríguez Sol no pot ser més eloqüent. La llibertat d’expressió de jutges i fiscals sempre ha estat una qüestió espinosa. L’article 127 de la Constitució els prohibeix la militància política, però no la llibertat d’expressió, en la mesura que aquesta no afecti temes jurisdiccionals.

Per descomptat que no és fàcil establir una línia nítida entre la seva opinió com a «simples ciutadans» quan en el fons no ho són, però tampoc no pot ser que qualsevol opinió sobre Catalunya comporti automàticament una exclusió. Dir que un poble té dret a expressar-se és l’essència bàsica de la democràcia i, en conseqüència, no se’n pot extreure cap motiu de censura. Ans al contrari, sempre he criticat que jutges i fiscals sovint viuen en una bombolla, en un món a part. La seva opinió i el seu compromís sobre determinats temes per a mi és un clar símptoma de democràcia i de vocació de diàleg. Silenciar-los només contribueix a augmentar les diferències.

 

Read Full Post »

Ruptura o reforma (i 2)

Tal com apuntava fa una setmana, crec que som al llindar d’una nova transició per bé que, honestament, no podria ni sabria definir els tempos o la jerarquia de l’ordre d’aquests possibles canvis. Tampoc no sóc capaç d’emmarcar amb la nitidesa necessària aquesta evolució en el marc del consens (i, per tant, de la reforma política) o en un espai de ruptura. La meva ideologia em porta a inclinar-me per la primera via, però suposo que les rebel·lions mai no són predictibles.

En conseqüència, tan sols em sento capaç d’apuntar algunes de les transformacions que em semblen més evidents i que considero que es poden i s’han d’abordar sense dramatismes. Esclar que això no significa, com ja han apuntat alguns analistes de posicions extremes, un abandonament dels postulats de la Transició; tot el contrari. Ara bé, l’acceptació de la situació actual exigeix nous plantejaments. Obviaré el tema de la reforma de la Constitució, no pel fet que sigui intocable -que, per descomptat, no ho és-, sinó perquè em sembla que no és el debat més important. Fins i tot en la qüestió catalana, com he dit tantes vegades, no som davant d’un problema jurídic sinó polític i, per tant, les possibles solucions s’han de procurar per força des d’aquesta via.

Una qüestió important és sens dubte l’allunyament dels ciutadans respecte dels polítics -que no de la política-, la seva pèrdua de confiança en els partits, en general, i en els seus membres en particular. Però no només això: el qüestionament dels partits polítics se centra particularment en l’hegemonia dels grans grups. En aquest sentit, les eleccions italianes han estat un avís per a navegants a tots els efectes. Un cop més aquell país ha demostrat que no només pot viure sense un govern, sinó també sense la Unió Europea.

Ara com ara les alternatives a casa nostra no han anat de la mà de nous partits polítics sinó de determinats moviments com ara el 15-M, l’Assemblea Nacional Catalana o la ILP en la lluita contra els desnonaments, per posar algun exemple. Es tracta d’associacions que encara no han arribat a incidir en unes eleccions, si més no amb representació suficient, però que ho podrien arribar a fer en un futur no gaire llunyà.

Avui representen el que denominem societat civil, però que no acabem de saber ben bé què és; de fet, ni tan sols podem precisar on posem l’accent, si ensocietat o en civil . En realitat és més aviat una definició d’exclusió, ja que agrupa tot el que no té un caràcter institucional. En definitiva, són moviments nascuts des de la base, amb freqüència per defensar una causa concreta, encara que de vegades van molt més enllà de l’estricte qüestionament del model social imperant.

Des de les instàncies de poder se sol minimitzar el seu impacte, al·legant la seva escassa organització i l’absència de projecte. Tanmateix, si analitzem els resultats obtinguts en alguns casos, crec que no són gens menyspreables, malgrat que de moment no estiguin configurats com a força alternativa. De fet, alguna de les seves tesis està calant en els ciutadans, com una nova concepció dels partits a través de les llistes obertes, un nou sistema electoral, transparència, participació ciutadana o el dret a l’habitatge.

Els casos de corrupció s’han estès a totes les instàncies de poder, fins al punt de traspassar fronteres temps enrere infranquejables. Si més no, hem estat capaços de denunciar-los i fer que els tribunals hi intervinguin. Però és evident que els mecanismes de control social han fallat. No ha estat un problema de manca de regulació, de més lleis o de penes més severes, sinó d’una laxitud en la conducta. D’una cultura del Lazarillo de Tormes, mediterrània, amiguista i poc ètica. La principal conseqüència és una necessitat de controlar el poder d’una manera diferent, més eficaç, i d’exigir responsabilitats a tots els nivells de bon començament.

De tot el panorama actual, una de les xifres més impactants són els més de cinc milions de l’atur registrat, dels quals la meitat són joves. És evident que encara patim la crisi econòmica, les conseqüències de la bombolla immobiliària, la mala gestió d’alguns bancs, la reforma del sistema financer i una gestió pública deficient. Però es hora de mirar endavant, de facilitar crèdits, de donar suport a l’emprenedoria, d’incentivar els joves, de compartir llocs de treball i sous, i de racionalitzar els serveis públics. I, més que mai, no és el moment de censurar persones com el fiscal Rodríguez Sol pel fet de dir el que en democràcia tots compartim: que el poble sempre ha de tenir la possibilitat d’expressar-se.

I amb aquesta reflexió deixo el debat territorial i de Catalunya amb un proverbi xinès: “La lluna no sempre és rodona, les plantes no sempre floreixen i els homes no sempre s’entenen”.

Read Full Post »

Ruptura o reforma (1)

Els termes de ruptura i reforma van ser claus en la transició espanyola, ho recordo molt bé. Eren lliçons fonamentals de ciència política amb les quals es pretenia difondre el pas del règim franquista al democràtic. Hi ha certa unanimitat, encara que amb matisos, esclar, que el país va optar per la reforma. L’esquerra no tenia prou força per decantar-se per la ruptura. El poble estava relativament adormit, o espantat, segons com es miri, i va escollir un canvi poc traumàtic i relativament conservador. Si ho recorden, les primeres eleccions democràtiques, el 1977, les va guanyar la UCD, que va quedar a un escó de la majoria absoluta, seguida del PSOE com a segona força política, i es va quedar desbancat el PC, que tan sols va obtenir 19 diputats. Pel que fa a la representació parlamentària, va quedar força fragmentada, amb l’aparició, entre d’altres, de nous partits nacionalistes. Recordo personalment el fracàs i la decepció de Ruiz Jiménez, que no va aconseguir el seu propi escó. Aquesta composició política del Parlament espanyol és la que posteriorment redactaria la Constitució del 1978.

A diferència, per exemple, dels canvis esdevinguts als noranta als països de l’Est arran de la caiguda del Mur de Berlín, nosaltres no vam fer importants depuracions en sectors estratègics com el poder judicial, les administracions públiques o altres institucions de l’Estat. Malgrat tot, gràcies a la Constitució es van crear organismes totalment nous com el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, la composició dels quals partia de zero. Tot era “constituent”. També la creació de l’estat de les autonomies amb els seus estatuts propis va ajudar a configurar aquest concepte de reforma, així com els nous ajuntaments democràtics.

Hi va haver altres transformacions que no afectaven precisament la cúpula. La creació de l’estat del benestar va començar a establir les seves bases als anys vuitanta a través dels canvis en educació, sanitat i serveis socials. Les primeres lleis d’educació, sanitàries i de serveis socials són d’aquella època i van significar un canvi radical en la concepció de l’Estat, fet que en va accentuar el caràcter social. La medicina pública que avui coneixem té les arrels en aquell moment. Molts joves metges il·lusionats van entrar en el sistema sanitari públic, com ho vam fer els PNN (professors universitaris), mestres i treballadors socials. Mereix una atenció especial el canvi en el sistema penitenciari, en què, a finals dels vuitanta, la mitjana d’edat dels funcionaris de presons de Catalunya era de 23 anys. Recordo el director de presons més jove d’Espanya, Santiago Redondo, avui un prestigiós investigador internacional en el camp de la criminologia, que amb 25 anys va assumir la direcció de la presó de joves de Trinitat, i va sufocar amb rigor i professionalitat no pocs motins i incendis.

Per tant, el cert és que no es va fer una depuració de manera directa, però la creació de l’estat del benestar va facilitar l’entrada massiva de gent jove a la funció pública, l’ensenyament, la sanitat i la justícia i d’altres. Aquesta realitat va suposar un canvi tan important, que s’acosta més a una ruptura pacífica del sistema anterior que a una simple reforma.

Els partits polítics també s’estaven constituint en aquells moments, després de llargs anys de prohibició de militància, i aquell que realment creia en la política tenia l’oportunitat d’influir a través dels partits.

Era un món jove i ple d’oportunitats. No és que només hi hagués joves; Tierno Galván, per exemple, sempre serà recordat com a alcalde de Madrid, i Josep Tarradellas com a president de la Generalitat. Però el cert és que va entrar una quantitat important de gent jove motivada i amb ganes de canviar les coses en les diverses variants del sistema públic. Podríem dir el mateix de les administracions autonòmiques: abans que res era una etapa il·lusionant, de canvi, de creació.

Avui estem vivint el que anomenem la Segona Transició, però les coses han canviat molt. El país ha envellit, els llocs claus i no tan claus ja no estan ocupats per joves; tampoc no tenen el seu espai als partits polítics, al marge del desprestigi actual d’institucions i partits. El recanvi generacional que precisament els tocaria als que van començar als vuitanta no s’està produint, les places s’amortitzen i una nova estructura vol deixar-los fora. De manera que caldrà preguntar-se no només des d’on es produirà aquesta Segona Transició, sinó també com es portarà a terme i quin paper hi jugaran els joves.

[La segona part d’aquest article es publicarà dimecres que ve]

Read Full Post »

Ara no toca

Després de 23 anys de govern, Jordi Pujol ens va deixar entre el seu llegat algunes frases cèlebres. N’hi ha una que a mi sempre m’ha inspirat molta simpatia i que en més d’una ocasió m’ha fet pensar en les seves implicacions. Estic parlant del “ara no toca”.

Amb aquesta expressió penso que quedaven clarament reflectides tres idees: en primer lloc, el domini del tempus, ja que era la seva manera de marcar el guió de la conversa i, per tant, de decidir de què volia i de què no volia parlar. En segon lloc, s’hi entreveia allò del “principi d’oportunitat” que per mi és tan important; és a dir, que les coses necessiten ser parlades i treballades en el moment apropiat. De fet, hi ha persones que tenen una habilitat extraordinària per saber quan plantejar les coses i d’altres que són tremendament inoportunes. La pertinència del moment és tan essencial, que pot fer fracassar o triomfar un projecte. I ja en tercer lloc, la temporalitat del terme “ara”, no significava una negativa sinó un ajornament, de vegades sine die, de vegades més proper, però en qualsevol cas deixant sempre una porta oberta al diàleg.

Aquests darrers mesos m’ha vingut sovint al cap l’expressió “ara no toca” perquè, si n’han arribat a passar, de coses que no tocaven…! Com més necessitats estem de fer front comú amb les nostres idees, de donar exemple, d’animar les persones a superar la crisi, més notícies negatives ens trobem. Desunió, corrupció, divisions internes, mala gestió i una llista inacabable d’aspectes descoratjadors han caracteritzat la vida política, especialment després de les eleccions del novembre. Arrosseguem una època en que ens ha faltat la legitimitat d’una veu que s’alcés per damunt de les altres per indicar que “ara no toca” perquè és moment de fer pinya, d’actuar conjuntament, de cuidar molt el fons i les formes en pro d’un país  que ho està passant malament.

En el seu dia vaig criticar l’opció de Monti per a Itàlia; la necessitat de fer venir un tecnòcrata de fora per arreglar el país em semblava un desprestigi per a la política. Ara que ha passat tan sols un any penso diferent. A Itàlia les coses han millorat molt, i en molt poc temps s’ha regularitzat el país.

Jo ara desitjaria  un Monti per al govern espanyol -ara sí que toca-,  una persona que no estigui afiliada a cap partit, no perfecta, perquè no existeix, però sí respectada. Una persona que pugui tenir una relació d’igual a igual amb els governants europeus, i que no formi part dels cercles polítics de sempre. Una persona que encara que no ho comparteixi, entengui que a Catalunya hi ha un problema i que l’estratègia de deixar passar el temps no farà més que augmentar el conflicte. No demano que sigui un aliat, em conformo amb què sigui una persona intel·ligent i amb criteri. Fa dies que han passat els Reis, només demano el que sembla que toca.

Read Full Post »